Maduro, "indignado y ofendido" porque España celebre el "holocausto indígena"

Leolfredo dijo:

Yo te deseo que disfrutes cuando algún indígena te llame malo, pues según tú tienen razón.

Hacer clic para expandir...

YOL dijo:

No soy alto y rubio , soy alto y pelirrojo ,

---------- Post added 19-oct-2013 at 16:38 ----------



Diselo a los comerciantes catalanes que hasta bien entrado el siglo XIX , no les dejaron pisar america,

Hacer clic para expandir...

Madrid, 12 de octubre de 1778.- Una resolución real tomada hoy aquí declaró libre el comercio entre los puertos de América y los de España. "El monopolio comercial continuará, y las embarcaciones procedentes de América no podrán atracar en otro puerto que no sea español", declaró un vocero real. Es el tercer paso de la liberalización del comercio entre América y España. En 1765 se había dado el primer paso, abriendo los puertos del Caribe al comercio directo con España, y en 1774 el segundo, permitiendo el libre comercio entre puertos americanos.

El reglamento de 1778 habilitó trece puertos españoles para el comercio con América. Estos fueron: Santander, Gijón, La Coruña, Sevilla, Cádiz, Málaga, Cartagena, Alicante, Barcelona, Almería, Los Alfaques, Palma de Mallorca y Santa Cruz de Tenerife. En las colonias se autorizó a nueve puertos mayores -La Habana, Cartagena, Montevideo, Buenos Aires, Valparaíso, Concepción, Arica, Callao y Guayaquíl- y a trece menores: Puerto Rico, Santo Domingo, Montecristo, Santiago de Cuba, Trinidad, Margarita, Campeche, Santo Tomás de Castilla, Omoa, Santa Marta, Río de la Hacha, Portobelo y Chagres. Los puertos de Nueva España y Venezuela fueron excluidos del reglamento hasta 1789. Para fomentar el tráfico hispanoamericano se rebajaron los derechos para el comercio de azúcar, tejidos, metales y otras manufacturas.

Hacer clic para expandir...

Gran Enciclopèdia Catalana

Imprimir
Compartir

Joan Orpí i del Pou
Piera, Anoia
,
1593
—
Nova Barcelona, Veneçuela
,
1645
Militar i colonitzador.

Era de la branca dels Orpí del Pou, pagesos. El 1604 anà a Barcelona. Es llicencià en dret civil i, més tard, el 1619, es doctorà. Es féu batxiller en dret canònic a l’Estudi General de Barcelona. Desambientat en el seu poble, anà a Madrid, on li fou promès un càrrec d’administrador de productes estancats a Andalusia, però en arribar-hi no li fou concedit. Vagà per Sevilla uns dos anys. Amb el pseudònim de Gregorio Izquierdo embarcà cap a la Nova Espanya; expulsat, fou agregat com a soldat en una expedició enviada en defensa de les salines d’Araya, a Nueva Andalucía (Veneçuela Oriental), contra els neerlandesos. El 1624, pels seus dots de simpatia, el governador Diego de Arroyos el nomenà tinent governador de la província de Cumanà i aconseguí que l’Audiència de Santo Domingo el reconegués el títol d’advocat, ja obtingut anteriorment a Barcelona. Passà a Caracas, on se situà fent valer suposats mèrits dels seus avantpassats en un concurs per a obtenir el nomenament de governador i capità general de la conquesta i poblament de la província dels cumanagots, que dificultaven el comerç entre Cumanà i Caracas. Assolí el càrrec i n'organitzà l’expedició conqueridora, bé que els seus competidors, per tal de desbancar-lo, intrigaren a Santo Domingo i a Madrid. Això motivà que, després d’una penosa marxa amb la seva gent i de bregues amb els indis, un cop fundats els assentaments de Santa María de Manapire i San Pedro Mártir (1632-33), rebés de l’audiència la suspensió del càrrec, derivat de les intrigues dels seus competidors. S'acomiadà dels expedicionaris, tot i assegurant-los que hi tornaria, i anà a Santo Domingo a fer valer els seus drets, que li foren reconeguts, però mentre preparava el retorn arribà una cèdula reial que amonestava els jutges per llur concessió i la invalidava. Anà a Madrid a defensar els seus drets, que veié finalment reconeguts per Felip IV de Castella, el 1636. Tornà a Piera, on vengué les terres familiars per tal d’aplegar cabals per a la nova empresa. De nou a terra ferma americana, amb una nombrosa expedició de gent armada i de familiars, ben equipada, realitzà una marxa de cinc mesos per entre les tribus indígenes, algunes de les quals calgué batre, i establí el campament final a les riberes del riu Neveri, al peu del Cerro Santo, no gaire lluny de la mar. Després d’uns quants mesos de colonització de les terres i submissió dels indis, hi fundà Nueva Barcelona (12 de febrer de 1638), inici de la Nova Catalunya que volia establir. Aquesta ciutat fou traslladada alguns quilòmetres terra endins, després de la seva mort, i és actualment la capital de l’estat veneçolà d’Anzoátegui, amb el nom de Barcelona. També fundà, vora la llacuna d’Uchire, Nueva Tarragona. Els intents dels holandesos de treure sal d’aquelles costes —i, potser, d’establir-s’hi— el mantingueren a l’aguait. També tingué plets amb les autoritats veïnes. El territori que Orpí havia fundat, s’estén entre el Cap de Codera i Los altos de San Felipe de Austria (actualment Cariaco), i de Codera fins a l’Orinoco. L’any 1654, la governació de Nova Catalunya fou abolida i els territoris que comprenia van passar a formar part de la jurisdicció de Cumanà. Hom conserva tres memorials de Joan Orpí, impresos a Madrid entre el 1639 i el 1642, d’entre els quals cal esmentar Relación de lo que se halla sobre la conquista de los indios de la prouincia de los cumanagotos que tuuo a su cargo Don Juan Urpí, cuyo Gobernador es al presente Don Pedro de Briçuela. El seu estil és desballestat i un poc emfàtic, producte de la intranquil·litat de la seva vida.

Hacer clic para expandir...