Sir Connor
Excelentisimo Sir
Malgrat l'existència de bandes organitzades de nois magrebins que es dediquen a cometre robatoris amb extrema violència de manera sistemàtica a Barcelona, la txarmil a Catalunya, a diferència del Marroc, encara no constitueix una banda delictiva organitzada i jerarquitzada, com si ho van fer les mares centro-americanes a mitjans de la dècada passada o la segona onada dels 'Skin Head' a finals de segle.
El moviment txarmil, tot i que extremadament violent, s'enquadra dins d'una subcultura juvenil, on els seus membres, paradoxalment nois desarrelats que provenen de entorns marginals, desestructurats i centres de menors, exhibeixen una estètica ostentosa i construeixen la seva identitat subversiva al voltant dels valors consumistes, el tràfic i el consum de drogues, la violència física i psicològica i un masclisme exacerbat, on el poder físic, l'assetjament i la masculinitat malentesa són celebrats i fins i tot, venerats.
Aquesta subcultura delictiva, que s'insereix essencialment en l'àmbit de les anomenades tribus urbanes, està estretament relacionada, junt amb molts altres factors i grups delictius, amb l'augment de la delinqüència a Barcelona, la percepció de la inseguretat al carrer i la tensió de la convivència a diferents punts del país, constituint una amenaça de present i futur per a la seguretat i l'ordre públic.
Aquest fenomen, que podem contemplar bastint-se ara mateix fent ús de l'ull de falcó que ens ofereixen les xarxes socials, ho fa paral·lelament amb la pitjor crisi de seguretat a la ciutat des de l'any 1986, quan l'heroïna colpejava amb violència tants barris de la ciutat, i el 26% de barcelonins afirmaven haver estat víctimes d'un delicte. Avui, trenta-quatre anys després, és el 31,8% de la població de Barcelona qui afirma haver patit algun delicte, i on la inseguretat, per segon any consecutiu segons el baròmetre municipal, encapçala el rànquing de preocupació dels barcelonins, fins i tot per davant de la pandèmia del cobi19 o la recessió econòmica. Aquest augment de sis punts de victimització i el rànquing del baròmetre municipal representa el major retrocés en matèria de seguretat de les tres últimes dècades, i malauradament comparteix temps i espai amb una crisi econòmica, encara de dimensions desconegudes, on els turistes, les principals víctimes fins ara, han desaparegut dels carrers, i on les persones de més de seixanta-cinc anys, fins fa poc el col·lectiu que menys robatoris patia, esdevé botí principal per la seva vulnerabilitat física.
Estètica i codis propis: luxe, consumisme i violència
Aquesta jove subcultura violenta i consumista ha desenvolupat els seus propis codis de vestimenta, on hi predomina la presència aclaparadora de marques i el desig omnipresent d'obtenir productes d'alt valor: sabatilles esportives d'alta gamma, accessoris i gorres, samarretes de futbol, telèfons mòbils d'última generació... És per aquesta raó que podem veure centenars de nois joves, en situació d'exclusió social, més amoïnats de fer ostentació de formar part d'un capitalisme occidental idealitzat a través de les xarxes socials, que no pas d'aprofitar l'oportunitat brindada pel sistema de benestar català.
Xarxes socials
El paper de les xarxes socials, principalment Instagram i Facebook, serveix als joves per ostentar una falsa vida d'èxit i luxe, mostrant-se als amics i familiars com els guanyadors de l'èxode juvenil que pateix el Marroc, assotat pel fracàs escolar, l'atur juvenil (24,1%), l'exclusió social (49%) i un teixit social, educatiu i sanitari defectuós. Al mateix temps els proporciona la possibilitat d'articular noves identitats i imaginaris col·lectius, fent apologia a la delinqüència i la criminalitat al ritme de música rap pròpia, que narra aquest estil de vida delictiu.
Des de BCNHelpers hem detectat i analitzat una cinquantena de perfils a les xarxes, hem pogut constatar l'exhibició publica d'armes, la difusió d'objectes i vehicles sostrets, i fins i tot vanar-se de l'assetjament sensual i la vexació de noies, que no dubten exhibir com trofeus de caça amb els seus contactes. Hem analitzat centenars de vídeos i fotografies, trobant similituds amb els codis i comportaments característics de les txarmils magribines, on es poden veure baralles multitudinàries amb ganivets de grans dimensions -la paraula txarmil, atribuïda al moviment, fa referència a un plat típic del Marroc que es prepara amb aquesta mena de ganivets- i vídeos de caceres coordinades en grup, fent ús extrem de la violència, de la mateixa manera que la txarmil fa en els estrets carrerons de Casablanca. Aquestes mateixes sospites i comportaments han quedat confirmades per educadors socials i membres de la comunitat magribina consultades per BCNHelpers.
Podem afirmar de manera objectiva que la subcultura txarmil està assentada a territori català, i que en un futur pròxim podria ser un factor clau per acabar de trencar definitivament la convivència als barris i devorar el fràgil futur d'una generació de menors tutelats, que segons dades policials l'any 2019 sumava un 20% de detinguts entre els arribats durant 2016, és a dir, un total de 1.011 menors havien estat detinguts com a mínim un cop. Malgrat trobar-se en una situació extremadament complexa -malgrat no tenir referents familiars tenen millors expectatives de futur que en les seves societats d'origen, on la cobertura de les necessitats més bàsiques és absolutament precària- podrien desaprofitar l’oportunitat que ofereix una societat oberta i tolerant, amb una xarxa de protecció i acollida que, malgrat tenir molts defectes estructurals, podria oferir l'oportunitat d'èxit més important que ha tingut mai abans cap jove immigrant.
El moviment txarmil, tot i que extremadament violent, s'enquadra dins d'una subcultura juvenil, on els seus membres, paradoxalment nois desarrelats que provenen de entorns marginals, desestructurats i centres de menors, exhibeixen una estètica ostentosa i construeixen la seva identitat subversiva al voltant dels valors consumistes, el tràfic i el consum de drogues, la violència física i psicològica i un masclisme exacerbat, on el poder físic, l'assetjament i la masculinitat malentesa són celebrats i fins i tot, venerats.
Aquesta subcultura delictiva, que s'insereix essencialment en l'àmbit de les anomenades tribus urbanes, està estretament relacionada, junt amb molts altres factors i grups delictius, amb l'augment de la delinqüència a Barcelona, la percepció de la inseguretat al carrer i la tensió de la convivència a diferents punts del país, constituint una amenaça de present i futur per a la seguretat i l'ordre públic.
Aquest fenomen, que podem contemplar bastint-se ara mateix fent ús de l'ull de falcó que ens ofereixen les xarxes socials, ho fa paral·lelament amb la pitjor crisi de seguretat a la ciutat des de l'any 1986, quan l'heroïna colpejava amb violència tants barris de la ciutat, i el 26% de barcelonins afirmaven haver estat víctimes d'un delicte. Avui, trenta-quatre anys després, és el 31,8% de la població de Barcelona qui afirma haver patit algun delicte, i on la inseguretat, per segon any consecutiu segons el baròmetre municipal, encapçala el rànquing de preocupació dels barcelonins, fins i tot per davant de la pandèmia del cobi19 o la recessió econòmica. Aquest augment de sis punts de victimització i el rànquing del baròmetre municipal representa el major retrocés en matèria de seguretat de les tres últimes dècades, i malauradament comparteix temps i espai amb una crisi econòmica, encara de dimensions desconegudes, on els turistes, les principals víctimes fins ara, han desaparegut dels carrers, i on les persones de més de seixanta-cinc anys, fins fa poc el col·lectiu que menys robatoris patia, esdevé botí principal per la seva vulnerabilitat física.
Estètica i codis propis: luxe, consumisme i violència
Aquesta jove subcultura violenta i consumista ha desenvolupat els seus propis codis de vestimenta, on hi predomina la presència aclaparadora de marques i el desig omnipresent d'obtenir productes d'alt valor: sabatilles esportives d'alta gamma, accessoris i gorres, samarretes de futbol, telèfons mòbils d'última generació... És per aquesta raó que podem veure centenars de nois joves, en situació d'exclusió social, més amoïnats de fer ostentació de formar part d'un capitalisme occidental idealitzat a través de les xarxes socials, que no pas d'aprofitar l'oportunitat brindada pel sistema de benestar català.
Xarxes socials
El paper de les xarxes socials, principalment Instagram i Facebook, serveix als joves per ostentar una falsa vida d'èxit i luxe, mostrant-se als amics i familiars com els guanyadors de l'èxode juvenil que pateix el Marroc, assotat pel fracàs escolar, l'atur juvenil (24,1%), l'exclusió social (49%) i un teixit social, educatiu i sanitari defectuós. Al mateix temps els proporciona la possibilitat d'articular noves identitats i imaginaris col·lectius, fent apologia a la delinqüència i la criminalitat al ritme de música rap pròpia, que narra aquest estil de vida delictiu.
Des de BCNHelpers hem detectat i analitzat una cinquantena de perfils a les xarxes, hem pogut constatar l'exhibició publica d'armes, la difusió d'objectes i vehicles sostrets, i fins i tot vanar-se de l'assetjament sensual i la vexació de noies, que no dubten exhibir com trofeus de caça amb els seus contactes. Hem analitzat centenars de vídeos i fotografies, trobant similituds amb els codis i comportaments característics de les txarmils magribines, on es poden veure baralles multitudinàries amb ganivets de grans dimensions -la paraula txarmil, atribuïda al moviment, fa referència a un plat típic del Marroc que es prepara amb aquesta mena de ganivets- i vídeos de caceres coordinades en grup, fent ús extrem de la violència, de la mateixa manera que la txarmil fa en els estrets carrerons de Casablanca. Aquestes mateixes sospites i comportaments han quedat confirmades per educadors socials i membres de la comunitat magribina consultades per BCNHelpers.
Podem afirmar de manera objectiva que la subcultura txarmil està assentada a territori català, i que en un futur pròxim podria ser un factor clau per acabar de trencar definitivament la convivència als barris i devorar el fràgil futur d'una generació de menors tutelats, que segons dades policials l'any 2019 sumava un 20% de detinguts entre els arribats durant 2016, és a dir, un total de 1.011 menors havien estat detinguts com a mínim un cop. Malgrat trobar-se en una situació extremadament complexa -malgrat no tenir referents familiars tenen millors expectatives de futur que en les seves societats d'origen, on la cobertura de les necessitats més bàsiques és absolutament precària- podrien desaprofitar l’oportunitat que ofereix una societat oberta i tolerant, amb una xarxa de protecció i acollida que, malgrat tenir molts defectes estructurals, podria oferir l'oportunitat d'èxit més important que ha tingut mai abans cap jove immigrant.
