AngelMiguel
Madmaxista
- Desde
- 28 Abr 2008
- Mensajes
- 3.670
- Reputación
- 16.551
Hoy he tenido un dejavú
Pujol, traïdor a Catalunya
Jordi Pujol és metge. No en va s’ha emprat aquí la metàfora del càncer. Pretenem argumentar que Pujol, el polític, ha traït Catalunya en benefici propi. I no parlarem sols d’un perversos rofit econòmic, sinó de quelcom més profund, que té a veure amb els vicis de l’egolatria i del poder, però que, d’altra banda, ultrapassa tota matèria d’estudi estrictament personal o psicològica. Penseu ara en unprofessional de la salut que defraudés el jurament hipocràtic; per exemple, un cirurgià que assassinés conscientment les persones que havia de guarir a fi d’obtenir uns coneixements científics (els quals, posem per cas, li garantissin suposadament la fama immortal). Doctor en medicina i polític professional: hi ha alguna relació? Molts hi respondrien que no. Tanmateix, segurament Plató seria d’una opinió ben diferent. Un polític que traeix el seu poble també en provoca l’extinció, fins i tot física, és a dir, la defallença o senectut demogràfica. Mata, així doncs, el substrat humà de la identitat –la gent, els catalans-, allà on estava, precisament quant representant electe de la voluntat popular, obligat a emparar-la, a protegir-la, a promoure’n el desenvolupament vital. Sostinc que aquest personatge, Jordi Pujol, a qui no nego força mèrits, ha fet també molt de mal a Catalunya: li ha inoculat un «bichito» d’estructura complexa, que cal analitzar, però que, sigui com sigui, podem caracteritzar sense embuts com una infecció d’efectes letals. El problema no és, doncs, que el pujolisme arrossegui alguns «defectes» -¿qui o què no en té?- sinó que entre aquests es comptin la impossibilitat de la rectificació. A Catalunya, malgrat el coneixement conscient i ple de la ventruda veritat, tot plegat s’acostuma a silenciar sota el soroll subvencionat d’una rastrera apologia... «Tapar la merda», que diuen al mercat, vet aquí el pujolisme. Hom pot morir d’un refredat quan el cos no fabrica defenses. O d’un tall de ganivet de les postres si la ferida no cicatritza. La qüestió no és de vegades la dimensió del dany, ja perceptible però encara no catastròfica, sinó la morbosa incapacitat de salutífera reacció corporal. Els nostres mals no semblen irremeiables; una altra cosa és què pot fer per sortir-se’n una societat jovenlandesalment exsangüe. De manera que escriurem poèticament sobre metàstasi pujolista sense exagerar, com intentarem demostrar a tothom qui tingui la paciència i el valor de continuar llegint el present plec de càrrecs.
Pujol ha capgirat, en nom d’un suposat personalisme humanista d’abast ben restringit, elitista, el sentit de la catalanitat, la qual comportava, precisament, la fidelitat heroica, fèrria i ferrenya, a la llei –la lleialtat- front els interessos personals de qui sigui –inclosos els de familiars, amics i correligionaris. Essència de Catalunya, la legalitat, emperò, ha estat trepitjada una i mil vegades, fins que aquesta activitat s’ha convertit en un esport, gairebé en una obligació, prova iniciàtica per a ingressar en l’empresa política catalanista com a soci de ple dret (cas cubreboca, ben recent). El personalisme filosòfic del «president» es conjuga en primera persona del singular i, en el millor dels casos, en segona del plural. La resta, els catalans, som màscares mudes de cartró que han de reproduir la faç enorme del gran dirigent i guia. La història de Pujol, dels pujolistes i del pujolisme no és, doncs, una altra cosa que el relat de la subordinació del poble català a les necessitats i desitjos sense límit d’un grup privilegiat que es considera a si mateix dipositari de les essències pàtries; que encarna –o, més ben dit, pretén encarnar- aquestes essències amb desvergonyida arrogància. Vet aquí els pujolistes. No obstant, ells són la pesta, la plaga de llagostes que devasta Catalunya. N’han clavat el punyal al cor! Això havien d’escoltar-s’ho. Ja tocava.
Pujol, traïdor a Catalunya. Encara sona estranya aquesta doctrina! Però en els propers anys serà cada cop més una idea compartida per molts catalans i, tal vegada, per la majoria dels catalans. No sé si encara som a temps d’evitar que el desastre provocat pel «pujolisme», malaltia crónica del teixit institucional català, conclogui amb un funeral el procés de lenta descomposició de la nostra societat. El desenllaç dependrà, és cert, de la política d’estrangeria que s’endegui de manera immediata. Però, malgrat el que diguin l’exèrcit de demagogs emergits del bassal infecte de la crisi econòmica, exigirà alguna cosa més que tallar de soca-rel
el flux migratori. Caldrà una pregona reforma del nostre estil de vida, un replantejament dels valors de l’anomenada «societat de consum», la qual cosa implica donar resposta a tot un seguit de preguntes radicals ultra els llocs comuns del catecisme catòlic. Ara bé, és possible actualment això a Catalunya? Se’ns permetrà filosofar, seriosament i amb conseqüències vinculants, fora del dogma? S’ha pogut realment pensar alguna vegada a casa nostra d’esquenes a aquest dogma, contra aquest dogma? Petita aldea dominada per una tirania de fanàtics i puritans religiosos o de llurs successors secularitzats, els antifeixistes, Catalunya es mostra filosòficament estèril. No creiem que aquesta escandalosa pobresa de pensament, única a Europa, sigui el resultat de l’atzar en la distribució dels talents.
En qualsevol cas, Pujol, jubilat de la poltrona que ocupà durant un quart de segle, però actiu encara en la realització de feines de manipulació de bons Jans –una espècie abundant als catalaníssims indrets del Principat-, ha decidit reblar el clau del pujolisme i institucionalitzar-se en forma d’estàtua. No podia ser d’una altra manera, però això pinta malament per a la filosofia. El «president» per excel•lència, Jordi Pujol, busca assegurar-se un lloc impol•lut a la història, la qual cosa implica emmudir la crítica i, per tant, configurar les ments produint un model standard de català correcte. Abocat a la mort, aquest enemic invencible dels egos inflats, Pujol, el príncep del principat, i ara descaradament, segueix practicant la teoria de Maquiavel que sempre ha estat la gran afició i especialitat ’aquest còmic (que a més de metge, banquer i polític és actor, la seva quarta professió, de la qual també hi parlarem), però ara el que ens reclama és que li construïm una tomba gegantina, una piràmide mental que trencarà les nostres esquenes i que, sobretot, asfixiarà el nostre futur com a poble. Perquè el que implica aquest darrer desig del milhomes, encarnació de la Generalitat contemporània, és excessiu: immunitat, beatificació, mitificació en vida del pare fundador.
Però si els catalans hem de sobreviure, Pujol no pot abandonar el «teatre de la política» per la porta gran. Pujol ha de retirar-se d’una vegada –mai no s’acaba de retirar i segueix narcotitzant la necessària resposta popular amb les seves opinions, convenientment esbombades pels altaveus periodístics- i desaparèixer de debò; Pujol ha de deixar de ser escoltat amb aquest respecte babau que massa gent li atorga a casa nostra; haurà de convertir-se en el que vertaderament és: el representant d’una etapa histórica ja superada de iure a Catalunya. I això en el millor dels casos –en el pitjor, prefereixo, per prudència, no dir-ho aquí.
Aquesta fita cabdal només s’aconseguirà si la jubilació real de Pujol es produeix amb un cert deshonor polític, com li correspon a un ofensor mortal de les possibilitats de pervivència històrica del poble català. Aquest és el balanç: ocultar-lo afegiria un nou delicte –el de l’esperit- al que ja s’ha perpetrat. No podem historitzar el pujolisme de manera innòcua, com Pujol voldria: cal una mica de «sang». I és menester fer-la extensiva, l’esmentada deshonra, al sector anomenat «nacionalista» i a tota la crosta política professional de la Catalunya autonòmica, sense excepcions. Tots són «pujolistes», ho sàpiguen o no. Catalunya necessita aquesta ruptura, és a dir, un nou començament on tothom pugui participar en la reconstrucció de la comunitat catalana, la qual, d’altra banda, no hauria de limitar-se (tot i que ja seria molt) al mer rejoveniment d’un estament polític podrit. Si Pujol fos un veritable patriota, ell també afavoriria la refundació del país. Però no ho és. I que no vulgui una altra cosa que «perpetuar» la seva «obra» confirma que mai no ha pensat Maquiavel en Catalunya sense pensar abans en si mateix. Per tant, Pujol obstruirà tant com pugui l’examen crític del passat tèrbol que comença amb Banca Catalana; més encara, ocultarà les conseqüències actuals de les llavors enverinades d’aleshores, per exemple, el nyap polític d’una administració de paràsits i «endollats» ineptes. No obstant, ho repeteixo: som a dins d’un veritable forat; el poble català no pot recuperar la seva dignitat amb una simple alternança de partits que, en el fons, representen interessos idèntics, a sobre quan aquest suposat «canvi» el que fa es introduir un altre cop CiU al Palau de la Generalitat, que és com si l’assassí tornés a l’escena del crim. Cal un canvi, sí, però de règim, de «sistema»; per entendre’ns, ha arribat l’hora de la «revolució» silenciosa i pacífica, de desmuntar el dispositiu de poder oligàrquic. I aquest esdeveniment comença amb la crítica anti-pujolista sistemàtica, despietada, blasfema, catàrtica... Un exercici intel•lectual i jovenlandesal que ha de desencadenar efectes purgatoris concrets, dimissions ben determinades, morts civils inevitables, la fi de les putrefactes complicitats, escàndols periodístics, etcètera. Festa! Una sensació d’aire net, d’alleujament i decència reconquerida, com quan paguem un deute (però això no costa diners!); la certesa que es pot treballar com Déu mana –com la kantiana consciència ordena- al servei de Catalunya i no haver de demanar permís als dròpols prepotents que ostenten la propietat de la marca «catalanisme»; la voluntat ètica i poètica d’escarrassar-se amb gust «per la pàtria» sense por a ser fagocitat pels galls d’indi daurats de «la família» o a caure víctima de les campanyes de difamació de les «xarxes associatives», on «el que ara toca» –el frau informatiu- ocupa sempre a Catalunya el lloc reservat a la veritat i la justícia en qualsevulla societat sana.
Un cop assolit aquest objectiu, és a dir, el nostre alliberament espiritual de la figura de Pujol, evitaríem que es formés una mena de «dinastia oligàrquica», lógica conseqüència del sistema actual, o sigui, que Pujol es reproduís en un cercle cada cop més reduït de poder, que arrelés en la continuació dels seus hereus naturals i polítics –físics i jovenlandesals-; que, dit breument, el «president» tornés a néixer i renéixer monotemàticament durant dècades en els seus fills i néts, entesos en un sentit estricte o ampli de la paraula, però sempre amb un significat clànic, sectari, de grupet pudent. Això ja ho he dit en un altre lloc referintme al «guapíssim» señor Artur, Más de lo mismo (la Tura em va copiar l’eslògan). El perill per a Catalunya és sempre, en efecte, la repetició, el bassal d’oli perpetu, l’ortodòxia benpensant, l’oasi on els paràsits amb corbata xuclen tranquil•lament, cabotejant de gust somnolent, la sang de tot un poble, ara cada cop més empobrit. Nosaltres, els ciutadans que no som ningú, com qui signa, també podem dir la nostra. O ens ho fan creure en període electoral. Podem tornar-nos-hi? Cal recordar-los als catalanistes oligàrquics que no sempre acceptarem el paper decomparses que ens havien reservat de per vida. Tanmateix,qui hauria d’escoltar en aquest corral esvalotat d’obscena picaresca a qui només es presenta amb les ascètiques dignitats de la veritat nua? Però val la pena arriscar-se a fer el ridícul, ens hi estem jugant potser cent anys de cloroformització cívica i retard democràtic respecte de països com Islàndia, que haurien de representar, mai més ben dit, el nostre nord polític i jovenlandesal. Hem de superar el pujolisme costi el que costi! Ara bé, la nostra proposta representa alguna cosa més que una vulgar qüestió vindicativa. Pensem que, en efecte, amb aquest rendiment de comptes ja improrrogable, la historia catalana tornaria a posar-se en marxa (es va aturar molt abans de Fukuyama). Esclataria de llum en l’horitzó històric del Principat la possibilitat de desenvolupar el veritable esperit del catalanisme, de Valentí Almirall a Eugeni d’Ors, un projecte cívic de nacionalitat hispánica multicultural que no passa per la independència i la constitució d’un Estat català, sinó per la reconstrucció d’Espanya quant entitat unitària amb capital a Barcelona, l’abolició del ruïnós i arter Estat de les Autonomies, el reconeixement de l’idioma de Ramon Llull com a llengua espanyola amb el mateix rang que el castellà, la fi de la corrupció general imperant, la regeneració de la nostra cultura, la repuntada demogràfica, la llibertat del poble català –tan desitjada per alguns, sí, però feliçment vinculada, ans que a la lluita secessionista, a la liquidació política de l’oligarquia apàtrida que ens oprimeix. Projecte que passa també per la dignificació cívica real de la nostra llengua, la qual vegeta ara en el descrèdit ultratjada pels efectes col•laterals de les malifetes del fals catalanisme del cas Banca Catalana al cas Palau); que passa, en definitiva, necessàriament, per combatre les seqüeles ja «terminals» de la patologia victimista en les formes d’expressió –»Espanya ens roba»- i les pautes de conducta (la mentida com a norma), tot extirpant del llenguatge polític quotidià aquest maleït carcinoma pseudo ideològic i en el fons anticatalà –per exemple, la famosa «lleialtat institucional», en realitat omertà mafiosa-, racista, obscurantista, irracionalista, sionista, que ens ha conduït on som ara.
I ja sabem on som ara. Però, ho sabem realment? Potser, no. Catalunya, en efecte, no sols pateix la crisi mundial que afecta moltes societats occidentals, no sols ha estat tocada, com gairebé tothom, per l’ensulsiada financera que, dins l’esmentat context planetari, ha colpit amb especial violència una Espanya singularment feble, país de cartró que basà la seva economia en allò que s’anomenava la «bombolla immobiliària». A aquests factors, que també es detecten per suposat a Catalunya, s’hi afegeix a casa nostra un de propina, un d’especialment greu -autèntic càncer, com dic-, a saber, la rosegadora, el corc de tot l’entramat institucional de l’administració catalana, la fallida jovenlandesal dels referents públics i privats de la societat, tacats per l’evidència de llur indignitat política. Ara bé, com ja he dit, amb la seva cortina de fum, el pujolisme dificulta, tot fent gairebé impossible, la recuperació, perquè el concepte mateix de «recuperació», la noció de sentit històric que hauria de guiar-nos en el camí de sortida de la caverna platònica, ha estat tan enterbolida que hom no sap ja cap a on hem d’anar com a poble. O, més ben dit, se sap o es creu saber, perquè al bell mig de la confusió alguns perversos espavilats ens expliquen qui és «veritablement» el culpable del que ens passa – «Madrid», per suposat–, de manera que aquesta avinguda erràtica no es percep ara com el que realment és, a saber, un avançar sonàmbul vers l’estimball de la «independència», sinònim de desvertebració cívica profunda, de fractura social greu, tal vegada de preludi d’una guerra civil. Dic això avui, 10 d’abril de 2011, quan a Barcelona es celebra un referèndum independentista que encarna el resum de totes les impostures del catalanisme oligàrquic.
La desorientació intel•lectual que el pujolisme ha provocat a Catalunya és tal que afecta al nostre enteniment, al concepte mateix que podem fer-nos de la situació en la qual «ens movem, vivim i som». És cert que a la resta d’Espanya també hi ha corrupció, però sols a Catalunya es detecta aquest lligam essencial entre l’esmentat fenomen, els ideals polítics semioficials arreu del país i un grup de famílies que controlen els partits, els sindicats, les associacions, la cultura, l’educació, els ajuntaments, els jutjats, les institucions, públiques i privades en general... Aquí, la corrupció s’ha blindat amb els símbols identitaris. Atacar l’il•legalisme institucional equival gairebé a muntar una insurrecció; els qui ho facin seran acusats, en aquest món a l’inrevés, d’il•legalitat, i seran insultats, perseguits, sancionats, fins i tot jutjats, condemnats i empresonats. Catalunya ha caigut en mans d’una màfia criminal que podem anomenar el «catalanisme pujolista» pel paper polític que Jordi Pujol tingué en la seva implantació al país. I aquest grup social, la clau de volta del qual és l’oligarquia familiar (les famoses «dues-centes famílies»), no es confon amb la burgesia catalana de sempre, és quelcom més.
L’oligarquia pujolista és un ens que controla també el pensament, els conceptes, les paraules, la «composició de lloc» que podem fer-nos de la crisi i de nosaltres mateixos en tant que col•lectivitat històrica. Que el pujolisme exerceix aquest control significa una cosa: com que hem estat enganyats, com que la idea que ens hem fet de la nostra crisi particular, la catalana, roman viciada des de les beceroles, no ens en sortirem sense ruptura. Ben al contrari, anirem cada cop més a pitjor i d’independentisme tronat que ens emborratxa –la de Laporta begut n’és potser la imatge més espectacular- acabarà d’anorrear-nos del tot. Esdevindrem una propietat feudal de tercera divisió al món.
El proper comte-rei potser s’anomenarà Oriol.
El present treball voldria endegar un intent desesperat de denunciar l’enterboliment dels conceptes a fi i efecte de despertar les consciències sobre la gravetat del que està passant cada dia davant els ulls de la gent, encegada després d’anys de propaganda, de rentat de cervell perpetrat Joan Laporta per TV3 a mans de personatges com ara Josep Cuní i altres falsificadors de la mateixa pinta. No volem encara avançarhi les «solucions», les quals, en tot cas, no seran quatre fórmules fàcils –i que deixem per a una anàlisi posterior. Però ja se sap que plantejar bé un problema és la millor forma de tenir-lo mig resolt de bell antuvi. Tampoc pretenem ser exhaustius en el present text urgent, de circumstàncies, sinó sols identificar la font particular, singular, «diferencial» si es vol dir així, de la crisi catalana, la crisi del país on existim, que és una crisi nostra, molt entranyable, particular, perquè aquí a Catalunya ens coneixem tots i, al capdavall, les persones i les coses no es poden amagar gaire temps.
Hem dit que aquesta font axiològica interna i profunda de la crisi estructural del catalanisme –que d’ençà del col•lapse d’ERC al tripartit es barreja amb l’econòmica, tot agreujantse recíprocament l’una a l’altra- pot ser identificada com a «catalanisme pujolista». Convindria ara aclarir una mica – fins ara no em concretat gaire, tot i les insinuacions- què entenem, què volem expressar amb aquest concepte ric en misteris. Doncs bé, d’avançada reconeixerem que partim d’una mera noció indicativa, la qual sols la investigación anirà desplegant conceptualment. En definitiva: no ho sabem encara, què és exactament el pujolisme, i fóra deshonest afirmar una altra cosa donant a entendre que sabem més del que realment sabem. Tot i així, el lector té dret a preguntar quin és aquest sentit nocional, fil conductor metòdic, del mot «pujolisme».
El pujolisme podria concebre’s com la suma del «pensament» de Jordi Pujol i els seus resultats històrics, significat que aplegaria, si més no, unes idees i un nombre determinat de seguidors. Cal diferenciar, en efecte, el pujolisme ideològic del pujolisme sociològic i aquesta és una distinció bàsica, de sentit comú. Pujol no té sempre la culpa o la responsabilitat directa del que facin els «pujolistes». Cert. Però l’abast del fenomen va molt més enllà del que Pujol ha dit o publicat i del cercle de persones que l’envolten, fins i tot si com a tal l’ampliem als militants de l’organització política anomenada CiU –i, més enllà, als seus simpatitzants i votants. Això podria interpretar-se com que els militants i votants de, per exemple, el PSC, no són pujolistes, un error que, precisament, fa possible la perpetuació, la irritant estabilitat i intangibilitat institucional del pujolisme. El veritable pujolisme, una variant del maquiavel•lisme, és invisible, no pot manifestarse en públic, atesa la seva repulsiva aparença. La llum fon el pujolisme com si fos un vampir. Pujolisme significa mentida, engany, manipulació, teatre, però en primer lloc opacitat estructural. El pujolisme exigeix, per a la seva comprensió, encunyar una teoria de la veritat que operi com a criteri metodològic. Fins i tot es podria dir que no trobarem gairebé mai el pujolisme en allò que ha dit Pujol, sinó més aviat en allò que el personatge calla. El pujolisme es podria detectar en la «doctrina» de Pujol, però sols després d’una interpretació que fes aflorar els sentits implícits del discurs, és a dir, mai no per intentio recta, sinó a cops d’hermenèutica filosòfica.
Cal subratllar que el pujolisme, més que un conjunt d’idees, és una manera de fer l’abast de la qual té un carácter tras*versal, de dreta a esquerra, i viceversa, en l’espectre polític. D’altra banda, aquesta «mala praxi» políticament ubiqua a Catalunya no brolla sols de la política parlamentària, o sia, dels partits, sinó de quelcom més ampli i profund que podríem anomenar la trama ordida a la «societat civil»: una «conspiració» de «complicitats» suposadament patriòtiques on el pujolisme s’ha instal•lat com una mena de codi genètic cancerigen. Aquest paradigma produeix les rèpliques d’una fórmula única, el tipus ideal del pujolista, sempre el mateix i omnipresent a les institucions.
Però el pujolisme és molt més que això. El pujolisme és una estructura social que oposa l’oligarquia, d’una banda, i el poble català, de l’altra. La línia divisòria entre els dos grups, el minoritari i el majoritari, defineix la realitat política fonamental de Catalunya. El binomi oligarquia/poble català, que desborda de bon tros la dicotomía burgesia/proletariat, entranya de fet la següent situació:
un segment social dejú de llei i pàtria parasita el cos demogràfic de Catalunya fins a espoliar-lo, primer, i destruir-lo, després. La burgesia tradicional s’estimava Catalunya, encara que no tant com conservar al capdavall els seus diners; l’oligarquia utilitza el patriotisme com a fàbrica d’enriquiment. L’oligarquia es recluta principalment entre la burgesia, però n’és la forma poco equilibrada, molt pròpia del mundialisme de la segona meitat del segle XX. L’esmentada «manera de fer» inclou l’arma propagandística amb què els pujolistes, que han convertit el seu «compromís» nacionalista en un negoci –tan apàtrida com el capital que en representa la vertadera ànima-, aconsegueixen llurs objectius impunement, és a dir, amb la satisfacció de qui sap que pot abusar perquè, tot i córrer un cert risc, gaudeix d’un poderós paraigua polític. La independència representaria, en aquest sentit, la culminació del projecte oligàrquic: deixaria totalment inerme el poble català davant uns opressors extraterrestres que ja no haurien de donar explicacions a ningú que no fos un enclavament –com ara una segona instància judicialcontrolat per ells mateixos o llurs testaferros. Sols la covardia dels pseudo catalanistes, que no tenen cap intenció de morir per la pàtria sinó de «viure» d’ella, ens protegeix d’aquest desenllaç terrible –però previsible- de la història de Catalunya.
La més gran utilitat del pujolisme consisteix a confondre el crític, davant l’opinió pública, amb el traïdor a la «nació» catalana, bo i entenent «nació», sempre sense discussió possible, com l’empelt biològic i cultural d’un futur Estat dirigit pels catalanistes. Ras i curt, llur propietat feudal, com suara he apuntat. Segons explica el conte de fades habitual, la independència portaria presumptament, quan arribi el moment oportú, és a dir, quan «toqui» –quan el
Pujol de torn ho mani-, però sempre «demà», poc menys que un paradís escatològic organitzat en cercles concèntrics a l’entorn de la muntanya de Montserrat. Davant d’aquesta meta sublim, tothom ha de sotmetre’s, callar i esperar. Ara bé, si el crític no deixa de protestar, si el dissident gosa de reincidir en la seva pública desafecció al règim, serà imputat i expatriat sota l’acusació d’espanyolista, ergo, franquista, per tant, feixista; esdevindrà, al capdavall, una encarnació del «mal absolut», relacionada amb l’infern secularitzat del nostre temps, Auschwitz. A l’imprudent se li aplicarà, doncs, el concepte para-judicial de «mort civil», que molts periodistes catalans, obedients com a gossos al repartidor del pinso, seran els primers a fer efectiu amb deler i estranya vocació de carcellers o botxins frustrats. A Catalunya, el crític, si vol evitar la llista de color inquisitorial, ha de parlar-hi així a cau d’orella, en el millor dels casos: no seria el moment d’assenyalar amb el dit els horrorosos bubons plens de pus dels nostres dirigents, perquè estem en guerra amb l’enemic espanyolista i això podria ajudar l’invasor. Pujol, general en cap, alt comandament del exèrcit català, el pit marcat d’heroiques ferides, ens ho demana, més encara: ens ho ordena... Mentre, ofegada la perpètua heretgia, és a dir, el que a Catalunya representa sempre la simple veritat, passa el temps, el mite permet de cobrar els rèdits, fins i tot crematístics, que són els que realment importen per als catalanistes de xalet i iot a la Costa Brava.
I la vida passa i els orates segueixen votant «per Catalunya» amb un automatisme de ninots programats. Quantes rialles a les cases oligàrquiques! Perquè el primer, per a un catalanista, és viure molt rebé a esquenes de l’empresa anomenada «Catalunya, S. L.». De tant en tant es munta una bona esbatussada al Tribunal Constitucional, un referèndum popular sense efectes jurídics, l’escena detectivesca d’un president de la Generalitat parlant amb terroristes d’ETA, etc. Periòdiques representacions teatrals organitzades per tal de revifar els encenalls de la fe. Però, si ens hi fixem, mai no passa absolutament res. Només que sona el dring-dring de les monedes en caure a les butxaques adequades. I el negoci, així, va funcionant i dóna de menjar, i molt més que de menjar, als catalanistes de luxe (els idiotes es conformen amb repartir els tríptics o fer pinya a canvi d’una botifarrada popular!). Cal ensordir els escàndols. És menester ocultar a la majoria de la gent, pel bé de la «causa», la realitat d’aquest o aquell aspecte indignant de la nostra societat, com ara la tortura impune a les presons catalanes. Petits «errors», alguns «excessos», ovelles negres en una lluita essencialment justa que vol l’alliberament nacional d’un poble victimitzat pel «feixisme». Israel com a model. Els catalanistes quant sionistes amb barretina. Els xarnegos, els nostres palestins de La Mina. Etcètera. Quan arribarà el moment de poder criticar sense coaccions, o sia, de apiolar el gall? Mai. És el gall qui, gràcies a aquesta indecent manipulació, ens ha sacrificat a nosaltres. I ens devora. Molts innocents no s’adonen que el catalanisme no és un mitjà per a la independència, sinó que la independència, quant idea popular esbombada per la «xarxa associativa» mafiosa, un instrument al servei de la sociologia familiar del catalanisme parasitari.
El resultat d’aquest «estat d’excepció» cívico-jovenlandesal permanent al llarg de 30 anys ha sigut la degradació del país, procés lent però irreversible que enguany es detecta també en evidències materials, objectives, que ja no es poden ocultar, com ara el monstruós dèficit públic de la Generalitat de Catalunya. Perquè no es tracta de saber quants diners «afluixa» Madrid, car sempre se’n poden demanar més, sinó d’examinar amb la mirada freda d’un veritable patriota, és a dir, d’algú que realment s’estima la seva terra, com administrem els recursos que tenim. Tanmateix, s’ha aconseguit, gràcies al pujolisme, una administración ineficient, i això vol dir: més que cara, ruïnosa. El «patriotisme» esdevingué fa molt de temps l’excusa permanent no sols per a la corrupció, sinó per a la incompetència i, fins i tot, el crim. Però això té un preu encara que es pressioni o compri els periodistes perquè mirin cap a un altre cantó quan la flaire de la pudor a corrupció colpeja els nostres nassos. Ara que arriba la crisi econòmica, Catalunya és, en definitiva, una societat èticament desballestada per un quart de segle de pujolisme.
La crisi ens afecta molt més que, per exemple, als alemanys, però això no és per casualitat, ni perquè els alemanys siguin millors que nosaltres –Israel viu de subvencions-, sinó perquè el pujolisme, causa del problema, bloqueja també la nostra capacitat de reacció. Caldria així, vam concloure en emprendre aquesta tasca crítica que ara comença, una catarsi, un trencament amb el model pujolista de país. Hem de fer neteja. D’idees, sens dubte, però també de persones i organitzacions. Tot indica, emperò, que el catalanisme oligàrquic, sota sospita malgrat els triomfalismes i ara així més que mai, pretén enarborar el seu imaginari deforme de monstres i gegants, precipitat químic de mil impostures i claudicacions jovenlandesals, atiant el foc de la independència, promovent l’odi contra Espanya i els espanyols, consumant el dany que ha fet amb la destrucció del poble català per la via més ràpida i fulminant fins ara coneguda, a saber, la balcanització del país. Una amenaça que dècades d’educació ideologitzada –de pur adoctrinament- han estat nodrint i que roman a l’ombra com una gran serp adormida, la qual sols espera el demagog que la desperti perquè, com a Iugoslàvia o Euskadi, comenci a terroritzar sense compassió el que havia estat, almenys, un indret pacífic –si no havia estat, per culpa del racisme pujolista, un país cívicament unit.
Tractarem, doncs, també, de prevenir Sarajevo. Però no ho farem com a «espanyolistes», sinó en qualitat de catalans que han dit «prou!». En altres termes, parlarem com a membres d’una comunitat històrica anterior lògicament i cronològicament a tota forma de nacionalisme, també del pujolisme; ens manifestarem com a ciutadans que, en definitiva, ja no suporten més aquest ambient opressiu fomentat pels «comissaris polítics», pels incompetents, ben mudats emperò amb els colors de la senyera, pels delators que vigilen les cantonades, a un país on cada cop es respira amb més dificultat i que, com sembla previsible, el futur no aportarà oxigen si alguns de nosaltres, els veritables patriotes, no fem una passa endavant.
Jaume Farrerons
http://www.filosofia-catalana.com/docs/butlletins/butlletins2/BF-00003.pdf
Pujol, traïdor a Catalunya
Jordi Pujol és metge. No en va s’ha emprat aquí la metàfora del càncer. Pretenem argumentar que Pujol, el polític, ha traït Catalunya en benefici propi. I no parlarem sols d’un perversos rofit econòmic, sinó de quelcom més profund, que té a veure amb els vicis de l’egolatria i del poder, però que, d’altra banda, ultrapassa tota matèria d’estudi estrictament personal o psicològica. Penseu ara en unprofessional de la salut que defraudés el jurament hipocràtic; per exemple, un cirurgià que assassinés conscientment les persones que havia de guarir a fi d’obtenir uns coneixements científics (els quals, posem per cas, li garantissin suposadament la fama immortal). Doctor en medicina i polític professional: hi ha alguna relació? Molts hi respondrien que no. Tanmateix, segurament Plató seria d’una opinió ben diferent. Un polític que traeix el seu poble també en provoca l’extinció, fins i tot física, és a dir, la defallença o senectut demogràfica. Mata, així doncs, el substrat humà de la identitat –la gent, els catalans-, allà on estava, precisament quant representant electe de la voluntat popular, obligat a emparar-la, a protegir-la, a promoure’n el desenvolupament vital. Sostinc que aquest personatge, Jordi Pujol, a qui no nego força mèrits, ha fet també molt de mal a Catalunya: li ha inoculat un «bichito» d’estructura complexa, que cal analitzar, però que, sigui com sigui, podem caracteritzar sense embuts com una infecció d’efectes letals. El problema no és, doncs, que el pujolisme arrossegui alguns «defectes» -¿qui o què no en té?- sinó que entre aquests es comptin la impossibilitat de la rectificació. A Catalunya, malgrat el coneixement conscient i ple de la ventruda veritat, tot plegat s’acostuma a silenciar sota el soroll subvencionat d’una rastrera apologia... «Tapar la merda», que diuen al mercat, vet aquí el pujolisme. Hom pot morir d’un refredat quan el cos no fabrica defenses. O d’un tall de ganivet de les postres si la ferida no cicatritza. La qüestió no és de vegades la dimensió del dany, ja perceptible però encara no catastròfica, sinó la morbosa incapacitat de salutífera reacció corporal. Els nostres mals no semblen irremeiables; una altra cosa és què pot fer per sortir-se’n una societat jovenlandesalment exsangüe. De manera que escriurem poèticament sobre metàstasi pujolista sense exagerar, com intentarem demostrar a tothom qui tingui la paciència i el valor de continuar llegint el present plec de càrrecs.
Pujol ha capgirat, en nom d’un suposat personalisme humanista d’abast ben restringit, elitista, el sentit de la catalanitat, la qual comportava, precisament, la fidelitat heroica, fèrria i ferrenya, a la llei –la lleialtat- front els interessos personals de qui sigui –inclosos els de familiars, amics i correligionaris. Essència de Catalunya, la legalitat, emperò, ha estat trepitjada una i mil vegades, fins que aquesta activitat s’ha convertit en un esport, gairebé en una obligació, prova iniciàtica per a ingressar en l’empresa política catalanista com a soci de ple dret (cas cubreboca, ben recent). El personalisme filosòfic del «president» es conjuga en primera persona del singular i, en el millor dels casos, en segona del plural. La resta, els catalans, som màscares mudes de cartró que han de reproduir la faç enorme del gran dirigent i guia. La història de Pujol, dels pujolistes i del pujolisme no és, doncs, una altra cosa que el relat de la subordinació del poble català a les necessitats i desitjos sense límit d’un grup privilegiat que es considera a si mateix dipositari de les essències pàtries; que encarna –o, més ben dit, pretén encarnar- aquestes essències amb desvergonyida arrogància. Vet aquí els pujolistes. No obstant, ells són la pesta, la plaga de llagostes que devasta Catalunya. N’han clavat el punyal al cor! Això havien d’escoltar-s’ho. Ja tocava.
Pujol, traïdor a Catalunya. Encara sona estranya aquesta doctrina! Però en els propers anys serà cada cop més una idea compartida per molts catalans i, tal vegada, per la majoria dels catalans. No sé si encara som a temps d’evitar que el desastre provocat pel «pujolisme», malaltia crónica del teixit institucional català, conclogui amb un funeral el procés de lenta descomposició de la nostra societat. El desenllaç dependrà, és cert, de la política d’estrangeria que s’endegui de manera immediata. Però, malgrat el que diguin l’exèrcit de demagogs emergits del bassal infecte de la crisi econòmica, exigirà alguna cosa més que tallar de soca-rel
el flux migratori. Caldrà una pregona reforma del nostre estil de vida, un replantejament dels valors de l’anomenada «societat de consum», la qual cosa implica donar resposta a tot un seguit de preguntes radicals ultra els llocs comuns del catecisme catòlic. Ara bé, és possible actualment això a Catalunya? Se’ns permetrà filosofar, seriosament i amb conseqüències vinculants, fora del dogma? S’ha pogut realment pensar alguna vegada a casa nostra d’esquenes a aquest dogma, contra aquest dogma? Petita aldea dominada per una tirania de fanàtics i puritans religiosos o de llurs successors secularitzats, els antifeixistes, Catalunya es mostra filosòficament estèril. No creiem que aquesta escandalosa pobresa de pensament, única a Europa, sigui el resultat de l’atzar en la distribució dels talents.
En qualsevol cas, Pujol, jubilat de la poltrona que ocupà durant un quart de segle, però actiu encara en la realització de feines de manipulació de bons Jans –una espècie abundant als catalaníssims indrets del Principat-, ha decidit reblar el clau del pujolisme i institucionalitzar-se en forma d’estàtua. No podia ser d’una altra manera, però això pinta malament per a la filosofia. El «president» per excel•lència, Jordi Pujol, busca assegurar-se un lloc impol•lut a la història, la qual cosa implica emmudir la crítica i, per tant, configurar les ments produint un model standard de català correcte. Abocat a la mort, aquest enemic invencible dels egos inflats, Pujol, el príncep del principat, i ara descaradament, segueix practicant la teoria de Maquiavel que sempre ha estat la gran afició i especialitat ’aquest còmic (que a més de metge, banquer i polític és actor, la seva quarta professió, de la qual també hi parlarem), però ara el que ens reclama és que li construïm una tomba gegantina, una piràmide mental que trencarà les nostres esquenes i que, sobretot, asfixiarà el nostre futur com a poble. Perquè el que implica aquest darrer desig del milhomes, encarnació de la Generalitat contemporània, és excessiu: immunitat, beatificació, mitificació en vida del pare fundador.
Però si els catalans hem de sobreviure, Pujol no pot abandonar el «teatre de la política» per la porta gran. Pujol ha de retirar-se d’una vegada –mai no s’acaba de retirar i segueix narcotitzant la necessària resposta popular amb les seves opinions, convenientment esbombades pels altaveus periodístics- i desaparèixer de debò; Pujol ha de deixar de ser escoltat amb aquest respecte babau que massa gent li atorga a casa nostra; haurà de convertir-se en el que vertaderament és: el representant d’una etapa histórica ja superada de iure a Catalunya. I això en el millor dels casos –en el pitjor, prefereixo, per prudència, no dir-ho aquí.
Aquesta fita cabdal només s’aconseguirà si la jubilació real de Pujol es produeix amb un cert deshonor polític, com li correspon a un ofensor mortal de les possibilitats de pervivència històrica del poble català. Aquest és el balanç: ocultar-lo afegiria un nou delicte –el de l’esperit- al que ja s’ha perpetrat. No podem historitzar el pujolisme de manera innòcua, com Pujol voldria: cal una mica de «sang». I és menester fer-la extensiva, l’esmentada deshonra, al sector anomenat «nacionalista» i a tota la crosta política professional de la Catalunya autonòmica, sense excepcions. Tots són «pujolistes», ho sàpiguen o no. Catalunya necessita aquesta ruptura, és a dir, un nou començament on tothom pugui participar en la reconstrucció de la comunitat catalana, la qual, d’altra banda, no hauria de limitar-se (tot i que ja seria molt) al mer rejoveniment d’un estament polític podrit. Si Pujol fos un veritable patriota, ell també afavoriria la refundació del país. Però no ho és. I que no vulgui una altra cosa que «perpetuar» la seva «obra» confirma que mai no ha pensat Maquiavel en Catalunya sense pensar abans en si mateix. Per tant, Pujol obstruirà tant com pugui l’examen crític del passat tèrbol que comença amb Banca Catalana; més encara, ocultarà les conseqüències actuals de les llavors enverinades d’aleshores, per exemple, el nyap polític d’una administració de paràsits i «endollats» ineptes. No obstant, ho repeteixo: som a dins d’un veritable forat; el poble català no pot recuperar la seva dignitat amb una simple alternança de partits que, en el fons, representen interessos idèntics, a sobre quan aquest suposat «canvi» el que fa es introduir un altre cop CiU al Palau de la Generalitat, que és com si l’assassí tornés a l’escena del crim. Cal un canvi, sí, però de règim, de «sistema»; per entendre’ns, ha arribat l’hora de la «revolució» silenciosa i pacífica, de desmuntar el dispositiu de poder oligàrquic. I aquest esdeveniment comença amb la crítica anti-pujolista sistemàtica, despietada, blasfema, catàrtica... Un exercici intel•lectual i jovenlandesal que ha de desencadenar efectes purgatoris concrets, dimissions ben determinades, morts civils inevitables, la fi de les putrefactes complicitats, escàndols periodístics, etcètera. Festa! Una sensació d’aire net, d’alleujament i decència reconquerida, com quan paguem un deute (però això no costa diners!); la certesa que es pot treballar com Déu mana –com la kantiana consciència ordena- al servei de Catalunya i no haver de demanar permís als dròpols prepotents que ostenten la propietat de la marca «catalanisme»; la voluntat ètica i poètica d’escarrassar-se amb gust «per la pàtria» sense por a ser fagocitat pels galls d’indi daurats de «la família» o a caure víctima de les campanyes de difamació de les «xarxes associatives», on «el que ara toca» –el frau informatiu- ocupa sempre a Catalunya el lloc reservat a la veritat i la justícia en qualsevulla societat sana.
Un cop assolit aquest objectiu, és a dir, el nostre alliberament espiritual de la figura de Pujol, evitaríem que es formés una mena de «dinastia oligàrquica», lógica conseqüència del sistema actual, o sigui, que Pujol es reproduís en un cercle cada cop més reduït de poder, que arrelés en la continuació dels seus hereus naturals i polítics –físics i jovenlandesals-; que, dit breument, el «president» tornés a néixer i renéixer monotemàticament durant dècades en els seus fills i néts, entesos en un sentit estricte o ampli de la paraula, però sempre amb un significat clànic, sectari, de grupet pudent. Això ja ho he dit en un altre lloc referintme al «guapíssim» señor Artur, Más de lo mismo (la Tura em va copiar l’eslògan). El perill per a Catalunya és sempre, en efecte, la repetició, el bassal d’oli perpetu, l’ortodòxia benpensant, l’oasi on els paràsits amb corbata xuclen tranquil•lament, cabotejant de gust somnolent, la sang de tot un poble, ara cada cop més empobrit. Nosaltres, els ciutadans que no som ningú, com qui signa, també podem dir la nostra. O ens ho fan creure en període electoral. Podem tornar-nos-hi? Cal recordar-los als catalanistes oligàrquics que no sempre acceptarem el paper decomparses que ens havien reservat de per vida. Tanmateix,qui hauria d’escoltar en aquest corral esvalotat d’obscena picaresca a qui només es presenta amb les ascètiques dignitats de la veritat nua? Però val la pena arriscar-se a fer el ridícul, ens hi estem jugant potser cent anys de cloroformització cívica i retard democràtic respecte de països com Islàndia, que haurien de representar, mai més ben dit, el nostre nord polític i jovenlandesal. Hem de superar el pujolisme costi el que costi! Ara bé, la nostra proposta representa alguna cosa més que una vulgar qüestió vindicativa. Pensem que, en efecte, amb aquest rendiment de comptes ja improrrogable, la historia catalana tornaria a posar-se en marxa (es va aturar molt abans de Fukuyama). Esclataria de llum en l’horitzó històric del Principat la possibilitat de desenvolupar el veritable esperit del catalanisme, de Valentí Almirall a Eugeni d’Ors, un projecte cívic de nacionalitat hispánica multicultural que no passa per la independència i la constitució d’un Estat català, sinó per la reconstrucció d’Espanya quant entitat unitària amb capital a Barcelona, l’abolició del ruïnós i arter Estat de les Autonomies, el reconeixement de l’idioma de Ramon Llull com a llengua espanyola amb el mateix rang que el castellà, la fi de la corrupció general imperant, la regeneració de la nostra cultura, la repuntada demogràfica, la llibertat del poble català –tan desitjada per alguns, sí, però feliçment vinculada, ans que a la lluita secessionista, a la liquidació política de l’oligarquia apàtrida que ens oprimeix. Projecte que passa també per la dignificació cívica real de la nostra llengua, la qual vegeta ara en el descrèdit ultratjada pels efectes col•laterals de les malifetes del fals catalanisme del cas Banca Catalana al cas Palau); que passa, en definitiva, necessàriament, per combatre les seqüeles ja «terminals» de la patologia victimista en les formes d’expressió –»Espanya ens roba»- i les pautes de conducta (la mentida com a norma), tot extirpant del llenguatge polític quotidià aquest maleït carcinoma pseudo ideològic i en el fons anticatalà –per exemple, la famosa «lleialtat institucional», en realitat omertà mafiosa-, racista, obscurantista, irracionalista, sionista, que ens ha conduït on som ara.
I ja sabem on som ara. Però, ho sabem realment? Potser, no. Catalunya, en efecte, no sols pateix la crisi mundial que afecta moltes societats occidentals, no sols ha estat tocada, com gairebé tothom, per l’ensulsiada financera que, dins l’esmentat context planetari, ha colpit amb especial violència una Espanya singularment feble, país de cartró que basà la seva economia en allò que s’anomenava la «bombolla immobiliària». A aquests factors, que també es detecten per suposat a Catalunya, s’hi afegeix a casa nostra un de propina, un d’especialment greu -autèntic càncer, com dic-, a saber, la rosegadora, el corc de tot l’entramat institucional de l’administració catalana, la fallida jovenlandesal dels referents públics i privats de la societat, tacats per l’evidència de llur indignitat política. Ara bé, com ja he dit, amb la seva cortina de fum, el pujolisme dificulta, tot fent gairebé impossible, la recuperació, perquè el concepte mateix de «recuperació», la noció de sentit històric que hauria de guiar-nos en el camí de sortida de la caverna platònica, ha estat tan enterbolida que hom no sap ja cap a on hem d’anar com a poble. O, més ben dit, se sap o es creu saber, perquè al bell mig de la confusió alguns perversos espavilats ens expliquen qui és «veritablement» el culpable del que ens passa – «Madrid», per suposat–, de manera que aquesta avinguda erràtica no es percep ara com el que realment és, a saber, un avançar sonàmbul vers l’estimball de la «independència», sinònim de desvertebració cívica profunda, de fractura social greu, tal vegada de preludi d’una guerra civil. Dic això avui, 10 d’abril de 2011, quan a Barcelona es celebra un referèndum independentista que encarna el resum de totes les impostures del catalanisme oligàrquic.
La desorientació intel•lectual que el pujolisme ha provocat a Catalunya és tal que afecta al nostre enteniment, al concepte mateix que podem fer-nos de la situació en la qual «ens movem, vivim i som». És cert que a la resta d’Espanya també hi ha corrupció, però sols a Catalunya es detecta aquest lligam essencial entre l’esmentat fenomen, els ideals polítics semioficials arreu del país i un grup de famílies que controlen els partits, els sindicats, les associacions, la cultura, l’educació, els ajuntaments, els jutjats, les institucions, públiques i privades en general... Aquí, la corrupció s’ha blindat amb els símbols identitaris. Atacar l’il•legalisme institucional equival gairebé a muntar una insurrecció; els qui ho facin seran acusats, en aquest món a l’inrevés, d’il•legalitat, i seran insultats, perseguits, sancionats, fins i tot jutjats, condemnats i empresonats. Catalunya ha caigut en mans d’una màfia criminal que podem anomenar el «catalanisme pujolista» pel paper polític que Jordi Pujol tingué en la seva implantació al país. I aquest grup social, la clau de volta del qual és l’oligarquia familiar (les famoses «dues-centes famílies»), no es confon amb la burgesia catalana de sempre, és quelcom més.
L’oligarquia pujolista és un ens que controla també el pensament, els conceptes, les paraules, la «composició de lloc» que podem fer-nos de la crisi i de nosaltres mateixos en tant que col•lectivitat històrica. Que el pujolisme exerceix aquest control significa una cosa: com que hem estat enganyats, com que la idea que ens hem fet de la nostra crisi particular, la catalana, roman viciada des de les beceroles, no ens en sortirem sense ruptura. Ben al contrari, anirem cada cop més a pitjor i d’independentisme tronat que ens emborratxa –la de Laporta begut n’és potser la imatge més espectacular- acabarà d’anorrear-nos del tot. Esdevindrem una propietat feudal de tercera divisió al món.
El proper comte-rei potser s’anomenarà Oriol.
El present treball voldria endegar un intent desesperat de denunciar l’enterboliment dels conceptes a fi i efecte de despertar les consciències sobre la gravetat del que està passant cada dia davant els ulls de la gent, encegada després d’anys de propaganda, de rentat de cervell perpetrat Joan Laporta per TV3 a mans de personatges com ara Josep Cuní i altres falsificadors de la mateixa pinta. No volem encara avançarhi les «solucions», les quals, en tot cas, no seran quatre fórmules fàcils –i que deixem per a una anàlisi posterior. Però ja se sap que plantejar bé un problema és la millor forma de tenir-lo mig resolt de bell antuvi. Tampoc pretenem ser exhaustius en el present text urgent, de circumstàncies, sinó sols identificar la font particular, singular, «diferencial» si es vol dir així, de la crisi catalana, la crisi del país on existim, que és una crisi nostra, molt entranyable, particular, perquè aquí a Catalunya ens coneixem tots i, al capdavall, les persones i les coses no es poden amagar gaire temps.
Hem dit que aquesta font axiològica interna i profunda de la crisi estructural del catalanisme –que d’ençà del col•lapse d’ERC al tripartit es barreja amb l’econòmica, tot agreujantse recíprocament l’una a l’altra- pot ser identificada com a «catalanisme pujolista». Convindria ara aclarir una mica – fins ara no em concretat gaire, tot i les insinuacions- què entenem, què volem expressar amb aquest concepte ric en misteris. Doncs bé, d’avançada reconeixerem que partim d’una mera noció indicativa, la qual sols la investigación anirà desplegant conceptualment. En definitiva: no ho sabem encara, què és exactament el pujolisme, i fóra deshonest afirmar una altra cosa donant a entendre que sabem més del que realment sabem. Tot i així, el lector té dret a preguntar quin és aquest sentit nocional, fil conductor metòdic, del mot «pujolisme».
El pujolisme podria concebre’s com la suma del «pensament» de Jordi Pujol i els seus resultats històrics, significat que aplegaria, si més no, unes idees i un nombre determinat de seguidors. Cal diferenciar, en efecte, el pujolisme ideològic del pujolisme sociològic i aquesta és una distinció bàsica, de sentit comú. Pujol no té sempre la culpa o la responsabilitat directa del que facin els «pujolistes». Cert. Però l’abast del fenomen va molt més enllà del que Pujol ha dit o publicat i del cercle de persones que l’envolten, fins i tot si com a tal l’ampliem als militants de l’organització política anomenada CiU –i, més enllà, als seus simpatitzants i votants. Això podria interpretar-se com que els militants i votants de, per exemple, el PSC, no són pujolistes, un error que, precisament, fa possible la perpetuació, la irritant estabilitat i intangibilitat institucional del pujolisme. El veritable pujolisme, una variant del maquiavel•lisme, és invisible, no pot manifestarse en públic, atesa la seva repulsiva aparença. La llum fon el pujolisme com si fos un vampir. Pujolisme significa mentida, engany, manipulació, teatre, però en primer lloc opacitat estructural. El pujolisme exigeix, per a la seva comprensió, encunyar una teoria de la veritat que operi com a criteri metodològic. Fins i tot es podria dir que no trobarem gairebé mai el pujolisme en allò que ha dit Pujol, sinó més aviat en allò que el personatge calla. El pujolisme es podria detectar en la «doctrina» de Pujol, però sols després d’una interpretació que fes aflorar els sentits implícits del discurs, és a dir, mai no per intentio recta, sinó a cops d’hermenèutica filosòfica.
Cal subratllar que el pujolisme, més que un conjunt d’idees, és una manera de fer l’abast de la qual té un carácter tras*versal, de dreta a esquerra, i viceversa, en l’espectre polític. D’altra banda, aquesta «mala praxi» políticament ubiqua a Catalunya no brolla sols de la política parlamentària, o sia, dels partits, sinó de quelcom més ampli i profund que podríem anomenar la trama ordida a la «societat civil»: una «conspiració» de «complicitats» suposadament patriòtiques on el pujolisme s’ha instal•lat com una mena de codi genètic cancerigen. Aquest paradigma produeix les rèpliques d’una fórmula única, el tipus ideal del pujolista, sempre el mateix i omnipresent a les institucions.
Però el pujolisme és molt més que això. El pujolisme és una estructura social que oposa l’oligarquia, d’una banda, i el poble català, de l’altra. La línia divisòria entre els dos grups, el minoritari i el majoritari, defineix la realitat política fonamental de Catalunya. El binomi oligarquia/poble català, que desborda de bon tros la dicotomía burgesia/proletariat, entranya de fet la següent situació:
un segment social dejú de llei i pàtria parasita el cos demogràfic de Catalunya fins a espoliar-lo, primer, i destruir-lo, després. La burgesia tradicional s’estimava Catalunya, encara que no tant com conservar al capdavall els seus diners; l’oligarquia utilitza el patriotisme com a fàbrica d’enriquiment. L’oligarquia es recluta principalment entre la burgesia, però n’és la forma poco equilibrada, molt pròpia del mundialisme de la segona meitat del segle XX. L’esmentada «manera de fer» inclou l’arma propagandística amb què els pujolistes, que han convertit el seu «compromís» nacionalista en un negoci –tan apàtrida com el capital que en representa la vertadera ànima-, aconsegueixen llurs objectius impunement, és a dir, amb la satisfacció de qui sap que pot abusar perquè, tot i córrer un cert risc, gaudeix d’un poderós paraigua polític. La independència representaria, en aquest sentit, la culminació del projecte oligàrquic: deixaria totalment inerme el poble català davant uns opressors extraterrestres que ja no haurien de donar explicacions a ningú que no fos un enclavament –com ara una segona instància judicialcontrolat per ells mateixos o llurs testaferros. Sols la covardia dels pseudo catalanistes, que no tenen cap intenció de morir per la pàtria sinó de «viure» d’ella, ens protegeix d’aquest desenllaç terrible –però previsible- de la història de Catalunya.
La més gran utilitat del pujolisme consisteix a confondre el crític, davant l’opinió pública, amb el traïdor a la «nació» catalana, bo i entenent «nació», sempre sense discussió possible, com l’empelt biològic i cultural d’un futur Estat dirigit pels catalanistes. Ras i curt, llur propietat feudal, com suara he apuntat. Segons explica el conte de fades habitual, la independència portaria presumptament, quan arribi el moment oportú, és a dir, quan «toqui» –quan el
Pujol de torn ho mani-, però sempre «demà», poc menys que un paradís escatològic organitzat en cercles concèntrics a l’entorn de la muntanya de Montserrat. Davant d’aquesta meta sublim, tothom ha de sotmetre’s, callar i esperar. Ara bé, si el crític no deixa de protestar, si el dissident gosa de reincidir en la seva pública desafecció al règim, serà imputat i expatriat sota l’acusació d’espanyolista, ergo, franquista, per tant, feixista; esdevindrà, al capdavall, una encarnació del «mal absolut», relacionada amb l’infern secularitzat del nostre temps, Auschwitz. A l’imprudent se li aplicarà, doncs, el concepte para-judicial de «mort civil», que molts periodistes catalans, obedients com a gossos al repartidor del pinso, seran els primers a fer efectiu amb deler i estranya vocació de carcellers o botxins frustrats. A Catalunya, el crític, si vol evitar la llista de color inquisitorial, ha de parlar-hi així a cau d’orella, en el millor dels casos: no seria el moment d’assenyalar amb el dit els horrorosos bubons plens de pus dels nostres dirigents, perquè estem en guerra amb l’enemic espanyolista i això podria ajudar l’invasor. Pujol, general en cap, alt comandament del exèrcit català, el pit marcat d’heroiques ferides, ens ho demana, més encara: ens ho ordena... Mentre, ofegada la perpètua heretgia, és a dir, el que a Catalunya representa sempre la simple veritat, passa el temps, el mite permet de cobrar els rèdits, fins i tot crematístics, que són els que realment importen per als catalanistes de xalet i iot a la Costa Brava.
I la vida passa i els orates segueixen votant «per Catalunya» amb un automatisme de ninots programats. Quantes rialles a les cases oligàrquiques! Perquè el primer, per a un catalanista, és viure molt rebé a esquenes de l’empresa anomenada «Catalunya, S. L.». De tant en tant es munta una bona esbatussada al Tribunal Constitucional, un referèndum popular sense efectes jurídics, l’escena detectivesca d’un president de la Generalitat parlant amb terroristes d’ETA, etc. Periòdiques representacions teatrals organitzades per tal de revifar els encenalls de la fe. Però, si ens hi fixem, mai no passa absolutament res. Només que sona el dring-dring de les monedes en caure a les butxaques adequades. I el negoci, així, va funcionant i dóna de menjar, i molt més que de menjar, als catalanistes de luxe (els idiotes es conformen amb repartir els tríptics o fer pinya a canvi d’una botifarrada popular!). Cal ensordir els escàndols. És menester ocultar a la majoria de la gent, pel bé de la «causa», la realitat d’aquest o aquell aspecte indignant de la nostra societat, com ara la tortura impune a les presons catalanes. Petits «errors», alguns «excessos», ovelles negres en una lluita essencialment justa que vol l’alliberament nacional d’un poble victimitzat pel «feixisme». Israel com a model. Els catalanistes quant sionistes amb barretina. Els xarnegos, els nostres palestins de La Mina. Etcètera. Quan arribarà el moment de poder criticar sense coaccions, o sia, de apiolar el gall? Mai. És el gall qui, gràcies a aquesta indecent manipulació, ens ha sacrificat a nosaltres. I ens devora. Molts innocents no s’adonen que el catalanisme no és un mitjà per a la independència, sinó que la independència, quant idea popular esbombada per la «xarxa associativa» mafiosa, un instrument al servei de la sociologia familiar del catalanisme parasitari.
El resultat d’aquest «estat d’excepció» cívico-jovenlandesal permanent al llarg de 30 anys ha sigut la degradació del país, procés lent però irreversible que enguany es detecta també en evidències materials, objectives, que ja no es poden ocultar, com ara el monstruós dèficit públic de la Generalitat de Catalunya. Perquè no es tracta de saber quants diners «afluixa» Madrid, car sempre se’n poden demanar més, sinó d’examinar amb la mirada freda d’un veritable patriota, és a dir, d’algú que realment s’estima la seva terra, com administrem els recursos que tenim. Tanmateix, s’ha aconseguit, gràcies al pujolisme, una administración ineficient, i això vol dir: més que cara, ruïnosa. El «patriotisme» esdevingué fa molt de temps l’excusa permanent no sols per a la corrupció, sinó per a la incompetència i, fins i tot, el crim. Però això té un preu encara que es pressioni o compri els periodistes perquè mirin cap a un altre cantó quan la flaire de la pudor a corrupció colpeja els nostres nassos. Ara que arriba la crisi econòmica, Catalunya és, en definitiva, una societat èticament desballestada per un quart de segle de pujolisme.
La crisi ens afecta molt més que, per exemple, als alemanys, però això no és per casualitat, ni perquè els alemanys siguin millors que nosaltres –Israel viu de subvencions-, sinó perquè el pujolisme, causa del problema, bloqueja també la nostra capacitat de reacció. Caldria així, vam concloure en emprendre aquesta tasca crítica que ara comença, una catarsi, un trencament amb el model pujolista de país. Hem de fer neteja. D’idees, sens dubte, però també de persones i organitzacions. Tot indica, emperò, que el catalanisme oligàrquic, sota sospita malgrat els triomfalismes i ara així més que mai, pretén enarborar el seu imaginari deforme de monstres i gegants, precipitat químic de mil impostures i claudicacions jovenlandesals, atiant el foc de la independència, promovent l’odi contra Espanya i els espanyols, consumant el dany que ha fet amb la destrucció del poble català per la via més ràpida i fulminant fins ara coneguda, a saber, la balcanització del país. Una amenaça que dècades d’educació ideologitzada –de pur adoctrinament- han estat nodrint i que roman a l’ombra com una gran serp adormida, la qual sols espera el demagog que la desperti perquè, com a Iugoslàvia o Euskadi, comenci a terroritzar sense compassió el que havia estat, almenys, un indret pacífic –si no havia estat, per culpa del racisme pujolista, un país cívicament unit.
Tractarem, doncs, també, de prevenir Sarajevo. Però no ho farem com a «espanyolistes», sinó en qualitat de catalans que han dit «prou!». En altres termes, parlarem com a membres d’una comunitat històrica anterior lògicament i cronològicament a tota forma de nacionalisme, també del pujolisme; ens manifestarem com a ciutadans que, en definitiva, ja no suporten més aquest ambient opressiu fomentat pels «comissaris polítics», pels incompetents, ben mudats emperò amb els colors de la senyera, pels delators que vigilen les cantonades, a un país on cada cop es respira amb més dificultat i que, com sembla previsible, el futur no aportarà oxigen si alguns de nosaltres, els veritables patriotes, no fem una passa endavant.
Jaume Farrerons
http://www.filosofia-catalana.com/docs/butlletins/butlletins2/BF-00003.pdf
Última edición:
