La decadència catalana
Si no fos pels presos potser em faria espanyol. El primer Consell de Ministres després del 155 va dissoldre tres organismes: la secretaria de Desenvolupament de l'Autogovern; l'Oficina de Millora de les Institucions d'Autogovern i la Comissió Interdepartamental per al Desenvolupament de l'Autogovern.
També va cessar els delegats territorials a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, les Terres de l'Ebre, la Catalunya Central i l'Alt Pirineu. Al·leluia! Per fi farem la reforma de l’Administració pública catalana que està pendent des de fanys.
En efecte, és una de les múltiples promeses incomplertes de Mas. El llavors president va crear el 2013 una comissió per a la modernització de l’Administració Pública. Un organisme calcat del que va crear Pujol quinze anys abans (1998). Només li van canviar el nom. La primera era una comissió d'experts. La segona una comissió assessora. Amb l’agreujant, a més, que l’Administració de la Generalitat la van crear ells: els de CiU.
Quan Pasqual Maragall va arribar a president encara va embolicar més la troca. Va crear tres noves delegacions: Terres de l’Ebre, Catalunya central i Alt Pirineu per fer l’ullet a Esquerra. En teoria era per acostar l’administració al ciutadà.
Però, en realitat, va ser una agència de col·locació d’alts càrrecs. Com que eren tres partits s’ho van dividir com TV3 o Catalunya Ràdio: per quotes. ERC va col·locar a les Terres de l’Ebre un dirigent que llavors ja despuntava, Lluís Salvadó. Aleshores proper a Carod.
A l’Alt Pirineu el socialista Víctor Orrit, que s'havia quedat sense l'alcaldia de Tremp a les municipals després de tres mandats consecutius (1991-2003). Finalment, a la Catalunya Central, l’alcalde de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega, llavors proper Iniciativa.
Havia fet prou mèrits: era l’home que havia denunciat l'anomenat cas Cullell. Amb els anys es va passar a Esquerra, on sens dubte hi havia més futur que a ICV. El 2010 va cremar la fotocòpia de un decret de Nova Planta durant la Diada. Em sembla que, en agraïment al gest, el van acabar posant fins i tot a la direcció del partit.
Junts pel Sí ha continuat la tradició. El delegat de la Generalitat a Barcelona es Miquel Àngel Escobar, aquell dirigent de la UGT que seguint l’estela d’altres -com l’exconsellera Neus Munté- es va passar a CDC. Va anar de candidat al Senat a les eleccions del 20 de desembre del 2015. No va sortir. El van recol·locar de delegat de la Generalitat a Barcelona.
La delegada a la Catalunya central era l'exdiputada d'ERC Laura Vilagrà. Havia estat alcaldessa de Santpedor, poble nadiu de Josep Guardiola. Quan ho va deixar la van nomenar delegada a les comarques de la Catalunya central.
Un dia me la vaig trobar als afores del Parlament. Li vaig preguntar què feia i em va dir el mateix que Maragall: “acostar” l’Administració al territori. En ple segle XXI? en l’època d’internet? vaig pensar. La delegació de la Generalitat a la Catalunya central està a Manresa. Obre de nou a dues. La distància entre la capital del Bages i Barcelona són 57 quilòmetres per autopista.
A les acaballes del segon tipartit, per oficialitzar les delegacions que havia creat Pasqual Maragall anys enrere, Esquerra va impulsar la Llei de Vegueries, una jurisdicció d’abans del Decret de Nova Planta. No ho deien, clar, però en certa manera es volia diluir o esborrar les províncies, que es veia com una imposició espanyola. Certament, era la divisió territorial creada pel govern de Madrid el 1833.
Però mai haguéssim hagut de crear una nova administració pública sense haver suprimit l’anterior. Catalunya té ara sis administracions superposades: UE, Estat, Generalitat, Diputacions, Vegueries, Comarques i Ajuntaments. Imaginin quanta gent col·locada al sector públic.
Agafem, per exemple, els consells comarcals. No dubto que potser a les comarques de l’interior tenen la seva utilitat per mancomunar serveis. Però no he sabut mai trobar la frontera entre el consell comarcal del Barcelonès i el del Baix Llobregat posem per cas.
En aquest cas va ser un invenció de Jordi Pujol (1987) per contrarestar la totpoderosa Corporació Metropolitana de Barcelona, que es va acabar suprimint. Sembla que Pasqual Maragall -llavors alcalde de Barcelona- havia planejat fins i tot crear un himne.
Però la Catalunya actual no té res a veure -sobretot demogràficament- amb la que va establir Pau Vila el 1936. Saben quin ha estat l’únic consell comarcal suprimit? El del Barcelonès. I encara perquè hi havia tanta presumpta corrupció que van pensar que el millor era tancar-lo.
Si Rajoy governés una mica més bé del que ha governat el sobiranisme fins ara baixaria i tornaria a situar al voltant d'un 20% de l’electorat, que era inicialment el seu terreny natural. A mi, per exemple, m’agradaria que l’Estat acabés l’enllaç entre l’AP-7 i l’autovia de Lleida perquè el tinc a la vora de casa. Fa un munt d’anys que és aturat. El va paralitzar José Blanco quan era ministre de Foment (2009-2011).
Tampoc és tan difícil. Catalunya porta anys mirant-se al melic. En plena revolució tecnològica, hem malgastat una immensa quantitat d’energia en objectius difícils o inassolibles. Per exemple vam començar a negociar el finançament quatre anys després de l’inici de la reforma de l’Estatut. Quan el rival ja estava en guàrdia i les forces pròpies exhaustes.
L’última legislatura de Pujol només va servir per preparar l’aterratge de Mas. Maragall es va embolicar amb l’Estatut. Montilla el finançament. Mas el dret a decidir. Puigdemont la independència. Què hem aconseguit? En el fons, hem posat la llavor de la nostra pròpia decadència. La resta de països no esperaran que els catalans siguem independents. Amb República o sense ens hauríem de posar les piles ja.
Si no fos pels presos potser em faria espanyol. El primer Consell de Ministres després del 155 va dissoldre tres organismes: la secretaria de Desenvolupament de l'Autogovern; l'Oficina de Millora de les Institucions d'Autogovern i la Comissió Interdepartamental per al Desenvolupament de l'Autogovern.
També va cessar els delegats territorials a Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, les Terres de l'Ebre, la Catalunya Central i l'Alt Pirineu. Al·leluia! Per fi farem la reforma de l’Administració pública catalana que està pendent des de fanys.
En efecte, és una de les múltiples promeses incomplertes de Mas. El llavors president va crear el 2013 una comissió per a la modernització de l’Administració Pública. Un organisme calcat del que va crear Pujol quinze anys abans (1998). Només li van canviar el nom. La primera era una comissió d'experts. La segona una comissió assessora. Amb l’agreujant, a més, que l’Administració de la Generalitat la van crear ells: els de CiU.
Quan Pasqual Maragall va arribar a president encara va embolicar més la troca. Va crear tres noves delegacions: Terres de l’Ebre, Catalunya central i Alt Pirineu per fer l’ullet a Esquerra. En teoria era per acostar l’administració al ciutadà.
Però, en realitat, va ser una agència de col·locació d’alts càrrecs. Com que eren tres partits s’ho van dividir com TV3 o Catalunya Ràdio: per quotes. ERC va col·locar a les Terres de l’Ebre un dirigent que llavors ja despuntava, Lluís Salvadó. Aleshores proper a Carod.
A l’Alt Pirineu el socialista Víctor Orrit, que s'havia quedat sense l'alcaldia de Tremp a les municipals després de tres mandats consecutius (1991-2003). Finalment, a la Catalunya Central, l’alcalde de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega, llavors proper Iniciativa.
Havia fet prou mèrits: era l’home que havia denunciat l'anomenat cas Cullell. Amb els anys es va passar a Esquerra, on sens dubte hi havia més futur que a ICV. El 2010 va cremar la fotocòpia de un decret de Nova Planta durant la Diada. Em sembla que, en agraïment al gest, el van acabar posant fins i tot a la direcció del partit.
Junts pel Sí ha continuat la tradició. El delegat de la Generalitat a Barcelona es Miquel Àngel Escobar, aquell dirigent de la UGT que seguint l’estela d’altres -com l’exconsellera Neus Munté- es va passar a CDC. Va anar de candidat al Senat a les eleccions del 20 de desembre del 2015. No va sortir. El van recol·locar de delegat de la Generalitat a Barcelona.
La delegada a la Catalunya central era l'exdiputada d'ERC Laura Vilagrà. Havia estat alcaldessa de Santpedor, poble nadiu de Josep Guardiola. Quan ho va deixar la van nomenar delegada a les comarques de la Catalunya central.
Un dia me la vaig trobar als afores del Parlament. Li vaig preguntar què feia i em va dir el mateix que Maragall: “acostar” l’Administració al territori. En ple segle XXI? en l’època d’internet? vaig pensar. La delegació de la Generalitat a la Catalunya central està a Manresa. Obre de nou a dues. La distància entre la capital del Bages i Barcelona són 57 quilòmetres per autopista.
A les acaballes del segon tipartit, per oficialitzar les delegacions que havia creat Pasqual Maragall anys enrere, Esquerra va impulsar la Llei de Vegueries, una jurisdicció d’abans del Decret de Nova Planta. No ho deien, clar, però en certa manera es volia diluir o esborrar les províncies, que es veia com una imposició espanyola. Certament, era la divisió territorial creada pel govern de Madrid el 1833.
Però mai haguéssim hagut de crear una nova administració pública sense haver suprimit l’anterior. Catalunya té ara sis administracions superposades: UE, Estat, Generalitat, Diputacions, Vegueries, Comarques i Ajuntaments. Imaginin quanta gent col·locada al sector públic.
Agafem, per exemple, els consells comarcals. No dubto que potser a les comarques de l’interior tenen la seva utilitat per mancomunar serveis. Però no he sabut mai trobar la frontera entre el consell comarcal del Barcelonès i el del Baix Llobregat posem per cas.
En aquest cas va ser un invenció de Jordi Pujol (1987) per contrarestar la totpoderosa Corporació Metropolitana de Barcelona, que es va acabar suprimint. Sembla que Pasqual Maragall -llavors alcalde de Barcelona- havia planejat fins i tot crear un himne.
Però la Catalunya actual no té res a veure -sobretot demogràficament- amb la que va establir Pau Vila el 1936. Saben quin ha estat l’únic consell comarcal suprimit? El del Barcelonès. I encara perquè hi havia tanta presumpta corrupció que van pensar que el millor era tancar-lo.
Si Rajoy governés una mica més bé del que ha governat el sobiranisme fins ara baixaria i tornaria a situar al voltant d'un 20% de l’electorat, que era inicialment el seu terreny natural. A mi, per exemple, m’agradaria que l’Estat acabés l’enllaç entre l’AP-7 i l’autovia de Lleida perquè el tinc a la vora de casa. Fa un munt d’anys que és aturat. El va paralitzar José Blanco quan era ministre de Foment (2009-2011).
Tampoc és tan difícil. Catalunya porta anys mirant-se al melic. En plena revolució tecnològica, hem malgastat una immensa quantitat d’energia en objectius difícils o inassolibles. Per exemple vam començar a negociar el finançament quatre anys després de l’inici de la reforma de l’Estatut. Quan el rival ja estava en guàrdia i les forces pròpies exhaustes.
L’última legislatura de Pujol només va servir per preparar l’aterratge de Mas. Maragall es va embolicar amb l’Estatut. Montilla el finançament. Mas el dret a decidir. Puigdemont la independència. Què hem aconseguit? En el fons, hem posat la llavor de la nostra pròpia decadència. La resta de països no esperaran que els catalans siguem independents. Amb República o sense ens hauríem de posar les piles ja.
La decadencia catalana
Si no fuera por los presos quizás me haría español. El primer Consejo de Ministros tras el 155 disolvió tres organismos: la secretaría de Desarrollo del Autogobierno; la Oficina de Mejora de las Instituciones de Autogobierno y la Comisión Interdepartamental para el Desarrollo del Autogobierno.
También cesó los delegados territoriales en Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, las Tierras del Ebro, la Cataluña Central y del Alt Pirineu. Aleluya! Por fin haremos la reforma de la Administración pública catalana que está pendiente desde Fany.
En efecte, és una de les múltiples promeses incomplertes de Mas. El llavors president va crear el 2013 una comissió per a la modernització de l’Administració Pública. Un organisme calcat del que va crear Pujol quinze anys abans (1998). Només li van canviar el nom. La primera era una comissió d'experts. La segona una comissió assessora. Amb l’agreujant, a més, que l’Administració de la Generalitat la van crear ells: els de CiU.
Cuando Pasqual Maragall llegó a presidente aún envolvió más la madeja. Creó tres nuevas delegaciones: Tierras del Ebro, Cataluña central y Alto Pirineo para hacer un guiño a Izquierda. En teoría era para acercar la administración al ciudadano.
Pero, en realidad, fue una agencia de colocación de altos cargos. Como eran tres partidos se lo dividieron como TV3 o Catalunya Radio: por cuotas. ERC colocó en las Tierras del Ebro un dirigente que entonces ya despuntaba, Lluís Salvadó. Entonces próximo a Carod.
En el Alto Pirineo el socialista Víctor Orrit, que se había quedado sin la alcaldía de Tremp a las municipales después de tres mandatos consecutivos (desde 1991 hasta 2003). Finalmente, en la Cataluña Central, el alcalde de Sant Pere de Torelló, Jordi Fàbrega, entonces cercano Iniciativa.
Había hecho suficientes méritos: era el hombre que había denunciado el llamado caso Cullell. Con los años se pasó a Izquierda, donde sin duda había más futuro que en ICV. En 2010 quemó la fotocopia de un decreto de Nueva Planta durante la Diada. Me parece que, en agradecimiento al gesto, lo acabaron poniendo incluso a la dirección del partido.
Juntos por el Sí ha continuado la tradición. El delegado de la Generalitat en Barcelona se Miguel Ángel Escobar, aquel dirigente de UGT que siguiendo la estela de otras -como la exconsellera Nieves Munté- se pasó a CDC. Fue de candidato al Senado en las elecciones del 20 de diciembre de 2015. No salió. El recolocaron de delegado de la Generalitat en Barcelona.
La delegada a la Catalunya central era l'exdiputada d'ERC Laura Vilagrà. Havia estat alcaldessa de Santpedor, poble nadiu de Josep Guardiola. Quan ho va deixar la van nomenar delegada a les comarques de la Catalunya central.
Un día me la encontré en las afueras del Parlamento. Le pregunté qué hacía y me dijo lo mismo que Maragall: "acercar" la Administración en el territorio. En pleno siglo XXI? en la época de internet? pensé. La delegación de la Generalitat en la Cataluña central está en Manresa. Abre de nuevo a dos. La distancia entre la capital del Bages y Barcelona son 57 kilómetros por autopista.
En las postrimerías del segundo tipartit, para oficializar las delegaciones que había creado Pasqual Maragall años atrás, Izquierda impulsó la Ley de Veguerías, una jurisdicción de antes del Decreto de Nueva Planta. No lo decían, claro, pero en cierto modo se quería diluir o borrar las provincias, que se veía como una imposición española. Ciertamente, era la división territorial creada por el gobierno de Madrid en 1833.
Pero nunca hubiéramos tenido que crear una nueva administración pública sin haber suprimido la anterior. Cataluña tiene ahora seis administraciones superpuestas: UE, Estado, Generalitat, Diputaciones, Veguerías, Comarcas y Ayuntamientos. Imagínense cuánta gente colocada en el sector público.
Tomemos, por ejemplo, los consejos comarcales. No dudo que quizás en las comarcas del interior tienen su utilidad para mancomunar servicios. Pero no he sabido encontrar la frontera entre el consejo comarcal del Barcelonès y el del Baix Llobregat por ejemplo.
En este caso fue un invención de Jordi Pujol (1987) para contrarrestar la todopoderosa Corporación Metropolitana de Barcelona, que se acabó suprimiendo. Parece que Pasqual Maragall -entonces alcalde de Barcelona- había planeado incluso crear un himno.
Pero la Cataluña actual no tiene nada que ver -sobre demogràficament- con la que estableció Pau Vila en 1936. Saben cuál ha sido el único consejo comarcal suprimido? El del Barcelonès. Y aún porque había tanta presunta corrupción que pensaron que lo mejor era cerrarlo.
Si Rajoy gobernara un poco mejor de lo que ha gobernado el soberanismo hasta ahora bajaría y volvería a situarse alrededor de un 20% del electorado, que era inicialmente su terreno natural. A mí, por ejemplo, me gustaría que el Estado acabara el enlace entre la AP-7 y la autovía de Lleida porque lo tengo al borde casa. Hace un montón de años que es detenido. El paralizó José Blanco cuando era ministro de Fomento (2009-2011).
Tampoco es tan difícil. Cataluña lleva años mirándose al ombligo. En plena revolución tecnológica, hemos desperdiciado una inmensa cantidad de energía en objetivos difíciles o inalcanzables. Por ejemplo empezamos a negociar la financiación cuatro años después del inicio de la reforma del Estatuto. Cuando el rival ya estaba en guardia y las fuerzas propias exhaustas.
La última legislatura de Pujol sólo sirvió para preparar el aterrizaje de Mas. Maragall se envolvió con el Estatuto. Montilla la financiación. Mas el derecho a decidir. Puigdemont la independencia. Qué hemos conseguido? En el fondo, hemos puesto la semilla de nuestra propia decadencia. El resto de países no esperarán que los catalanes seamos independientes. Con República o sin deberíamos poner las pilas ya.
XR
