inadaptat susial
Madmaxista
El último búnker
Jaume Reixach
L’últim “búnker”
Con el juicio del caso Palau avanzando a toda máquina hacia el esclarecimiento de las relaciones corruptas CDC-Ferrovial; con el juez de El Vendrell, Josep Bosch, ampliando el círculo de implicados en la mafia del 3%, y -una vez superadas las reticencias iniciales- con la plena colaboración de las autoridades andorranas a la hora de facilitar al audiencia Nacional todas las cuentas que tenía en Coprincipado la familia del ex presidente de la Generalitat, el pujolismo ha perdido la guerra y está en desbandada. Para mí hay un momento crucial: cuando el hijo primogénito, Jordi Pujol Ferrusola, confiesa de motu propio al juez José de la Mata que su progenitora es la titular de una cuenta escondido en Panamá bajo la estructura fiduciaria de la fundación Kopeland.
Rien ne va plus! O como dijo Bernd Schuster: "No Hace falta Decir nada más". ¿Qué hacía la Sra. Marta Ferrusola con una cuenta en Panamá donde tenía en depósito más de un millón de dólares? Sólo de pensarlo, este dato me produce escalofríos y para mí es el paradigma y el punto final del régimen que nos ha tocado vivir a Cataluña entre 1980-2003 y -lo que es más grave- de lo que aún nos toca vivir desde el año 2010.
El poder se tiene o no se tiene y el resto son elucubraciones. Y la verdad es que en los últimos siete años volvemos a tener un presidente de Convergencia, o como se llame, el Palau de la Generalitat. Esto quiere decir la capacidad de colocar un montón de cargos a dedo con unos salarios desternillantes fuera de mercado que garantizan una fidelidad ciega y de gestionar un presupuesto -con el permiso y la complicidad de Esquerra- de miles de millones de euros que sirve, entre altas cosas, para crear un monolítico sistema mediático totalmente dependiente de las subvenciones y, por tanto, adicto a las consignas.
Para entender las cosas hay que tener conocimiento y perspectiva del pasado. El "autoritas" en el magma nacionalista / soberanista la sigue conservando el patriarca Jordi Pujol, del que emanan la estrategia y la táctica de cada momento y de cada paso. Mas actúa como el "octavo hijo" del clan de General Mitre y Carles Puigdemont es el "nieto" obediente a quien se ha puesto, tras*itoriamente, al frente del negocio. Oriol Junqueras es el sobrino espabilado con ideas propias, pero que, en esencia, comulga con la filosofía y los objetivos del "pater familias". Y los de la CUP son los cachorros rebeldes - "ma non troppo" - que, cuando se toca el silbato, se sabe que se ponen en fila, aunque haya algunos que, como Ana Gabriel, se resisten a pasar por el aro.
Este magma, que tiene como meta política la creación de un etnoestat catalán -con el hipotético reconocimiento de la Unión Europea-, es prisionero de sus propias contradicciones. ¿Qué hacer con los escandalosos casos de corrupción que afectan al "eje" de Convergencia / PDECat y, en especial, el "núcleo duro" del presidente de la Generalitat? Qué hacer con el más del 50% de la población que no compra ni comparte la película independentista?
En vez de hacer una necesaria pausa para reflexionar y debatir sobre estas dos cuestiones fundamentales, el "hueso" del proceso ha decidido apretar el acelerador al máximo con el mantra formulado por el presidente Carles Puigdemont: "o referéndum o referéndum". El atajo elegida -la modificación del reglamento del Parlamento para permitir la aprobación en lectura única de las herméticas leyes de tras*itoriedad jurídica- es una aberración política que denota la desesperación del "cabinet noir" soberanista.
El Parlamento de Cataluña, que debería ser la casa de todos, ha sido secuestrado por los intereses a corto plazo de la "mafia" y sus urgencias de defenderse ante el juicio del caso Palau, de las comisiones rogatorias en Andorra y de las investigaciones, cada vez más profundizadas, de la trama del 3%. La "bunkerització" del Parlamento y, por extensión, del Palau de la Generalitat es lo peor que le podría pasar a una sociedad abierta y plural como la catalana. Que el magma de Juntos x Sí y la CUP tenga que acabar haciendo trampas al solitario para imponer la agenda oculta de General Mitre -que busca conseguir un pacto con el Estado que exonere el clan Pujol de todas sus fechorías penales- es muy triste y pone en cuestión la supuesta inteligencia política de Oriol Junqueras y de la CUP, que han caído a cuatro patas en la trampa.
Yo defiendo y defenderé los independentistas de buena fe y su derecho a exponer y realizar su proyecto político si consiguen un apoyo nítido en las urnas, lo que hoy no tienen. Pero yo denuncio y denunciaré las maniobras de la "mafia catalana" para mezclar e instrumentalizar este legítimo anhelo con sus artimañas para intentar escapar de sus líos judiciales de corrupción.
El secuestro y tras*formación del Parlamento en el último "búnker" es, como ha recordado el Consejo de Garantías Estatutarias, un disparate jurídico impropio de la madurez democrática de la sociedad catalana. Hasta cuando ERC y la CUP continuarán sumisos al juego que, a través de Convergencia / PDECat, dicta General Mitre
------------
En català:
L’últim “búnker”
Amb el judici del cas Palau avançant a tota màquina cap a l’esclariment de les relacions corruptes CDC-Ferrovial; amb el jutge del Vendrell, Josep Bosch, ampliant el cercle d’implicats en la màfia del 3%, i -un cop superades les reticències inicials- amb la plena col·laboració de les autoritats andorranes a l’hora de facilitar a l’Audiència Nacional tots els comptes que tenia al Coprincipat la família de l’expresident de la Generalitat, el pujolisme ha perdut la guerra i està en desbandada. Per a mi hi ha un moment cabdal: quan el fill primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, confessa de motu proprio al jutge José de la Mata que la seva mare és la titular d’un compte amagat a Panamà sota l’estructura fiduciària de la fundació Kopeland.
Rien ne va plus! O com va dir Bernd Schuster: “No hace falta decir nada más”. Què hi feia la Sra. Marta Ferrusola amb un compte a Panamà on hi tenia en dipòsit més d’un milió de dòlars?Només de pensar-hi, aquesta dada em produeix calfreds i per a mi és el paradigma i el punt final del règim que ens ha tocat viure a Catalunya entre 1980-2003 i -el que és més greu- del que encara ens toca viure des de l’any 2010.
El poder es té o no es té i la resta són elucubracions. I la veritat és que en els últims set anys tornem a tenir un president de Convergència, o com se’n digui, al Palau de la Generalitat. Això vol dir la capacitat de col·locar un munt de càrrecs a dit amb uns salaris espaterrants fora de mercat que garanteixen una fidelitat cega i de gestionar un pressupost –amb el permís i la complicitat d’Esquerra- de milers de milions d’euros que serveix, entre d’altes coses, per crear un monolític sistema mediàtic totalment dependent de les subvencions i, per tant, addicte a les consignes.
Per entendre les coses cal tenir coneixement i perspectiva del passat. L’“autoritas” en el magma nacionalista/sobiranista la continua conservant el patriarca Jordi Pujol, del qual emanen l’estratègia i la tàctica de cada moment i de cada pas. Artur Mas actua com el “vuitè fill” del clan de General Mitre i Carles Puigdemont és el “nét” obedient a qui s’ha posat, tras*itòriament, al capdavant del negoci. Oriol Junqueras és el nebot espavilat amb idees pròpies, però que, en essència, combrega amb la filosofia i els objectius del “pater familias”. I els de la CUP són els cadells rebels -“ma non troppo”- que, quan es toca el xiulet, se sap que es posen en renglera, encara que n’hi hagi uns quants que, com l’Anna Gabriel, es resisteixen a passar per l’adreçador.
Aquest magma, que té com a fita política la creació d’un etnoestat català –amb l’hipotètic reconeixement de la Unió Europea-, és presoner de les seves pròpies contradiccions. Què fer amb els escandalosos casos de corrupció que afecten el “pal de paller” de Convergència/PDECat i, en especial, el “nucli dur” de l’expresident de la Generalitat? Què fer amb el més del 50% de la població que no compra ni comparteix la pel·lícula independentista?
En comptes de fer una necessària pausa per reflexionar i debatre sobre aquestes dues qüestions cabdals, el “pinyol” del procés ha decidit prémer l’accelerador al màxim amb el mantra formulat pel president Carles Puigdemont: “o referèndum o referèndum”. La drecera triada –la modificació del reglament del Parlament per permetre l’aprovació en lectura única de les hermètiques lleis de tras*itorietat jurídica- és una aberració política que denota la desesperació del “cabinet noir” sobiranista.
El Parlament de Catalunya, que hauria de ser la casa de tots, ha estat segrestat pels interessos a curt termini de la “màfia” i les seves urgències de defensar-se davant del judici del cas Palau, de les comissions rogatòries a Andorra i de les investigacions, cada cop més aprofundides, de la trama del 3%. La “bunkerització” del Parlament i, per extensió, del Palau de la Generalitat és el pitjor que li podria passar a una societat oberta i plural com la catalana. Que el magma de Junts x Sí i la CUP hagi d’acabar fent trampes al solitari per imposar l’agenda oculta de General Mitre –que busca aconseguir un pacte amb l’Estat que exoneri el clan Pujol de totes les seves malifetes penals- és molt trist i posa en qüestió la suposada intel·ligència política d’Oriol Junqueras i de la CUP, que han caigut de quatre grapes en el parany.
Jo defenso i defensaré els independentistes de bona fe i el seu dret a exposar i a realitzar el seu projecte polític si aconsegueixen un suport nítid a les urnes, cosa que avui no tenen. Però jo denuncio i denunciaré les maniobres de la “màfia catalana” per barrejar i instrumentalitzar aquest legítim anhel amb les seves estratagemes per intentar escapar dels seus embolics judicials de corrupció.
El segrest i tras*formació del Parlament en l’últim “búnker” és, com ha recordat el Consell de Garanties Estatutàries, un disbarat jurídic impropi de la maduresa democràtica de la societat catalana. Fins quan ERC i la CUP continuaran submisos al joc que, a través de Convergència/PDECat, dicta General Mitre? ERC i la CUP es creuen, cofois, que tenen la paella pel mànec, però són els “orates útils” de la monstruosa estafa que s’està perpetrant davant dels nostres ulls. És imprescindible alliberar el Parlament i, per aconseguir-ho, només hi ha un camí: o eleccions o eleccions.
Jaume Reixach
L’últim “búnker”
Con el juicio del caso Palau avanzando a toda máquina hacia el esclarecimiento de las relaciones corruptas CDC-Ferrovial; con el juez de El Vendrell, Josep Bosch, ampliando el círculo de implicados en la mafia del 3%, y -una vez superadas las reticencias iniciales- con la plena colaboración de las autoridades andorranas a la hora de facilitar al audiencia Nacional todas las cuentas que tenía en Coprincipado la familia del ex presidente de la Generalitat, el pujolismo ha perdido la guerra y está en desbandada. Para mí hay un momento crucial: cuando el hijo primogénito, Jordi Pujol Ferrusola, confiesa de motu propio al juez José de la Mata que su progenitora es la titular de una cuenta escondido en Panamá bajo la estructura fiduciaria de la fundación Kopeland.
Rien ne va plus! O como dijo Bernd Schuster: "No Hace falta Decir nada más". ¿Qué hacía la Sra. Marta Ferrusola con una cuenta en Panamá donde tenía en depósito más de un millón de dólares? Sólo de pensarlo, este dato me produce escalofríos y para mí es el paradigma y el punto final del régimen que nos ha tocado vivir a Cataluña entre 1980-2003 y -lo que es más grave- de lo que aún nos toca vivir desde el año 2010.
El poder se tiene o no se tiene y el resto son elucubraciones. Y la verdad es que en los últimos siete años volvemos a tener un presidente de Convergencia, o como se llame, el Palau de la Generalitat. Esto quiere decir la capacidad de colocar un montón de cargos a dedo con unos salarios desternillantes fuera de mercado que garantizan una fidelidad ciega y de gestionar un presupuesto -con el permiso y la complicidad de Esquerra- de miles de millones de euros que sirve, entre altas cosas, para crear un monolítico sistema mediático totalmente dependiente de las subvenciones y, por tanto, adicto a las consignas.
Para entender las cosas hay que tener conocimiento y perspectiva del pasado. El "autoritas" en el magma nacionalista / soberanista la sigue conservando el patriarca Jordi Pujol, del que emanan la estrategia y la táctica de cada momento y de cada paso. Mas actúa como el "octavo hijo" del clan de General Mitre y Carles Puigdemont es el "nieto" obediente a quien se ha puesto, tras*itoriamente, al frente del negocio. Oriol Junqueras es el sobrino espabilado con ideas propias, pero que, en esencia, comulga con la filosofía y los objetivos del "pater familias". Y los de la CUP son los cachorros rebeldes - "ma non troppo" - que, cuando se toca el silbato, se sabe que se ponen en fila, aunque haya algunos que, como Ana Gabriel, se resisten a pasar por el aro.
Este magma, que tiene como meta política la creación de un etnoestat catalán -con el hipotético reconocimiento de la Unión Europea-, es prisionero de sus propias contradicciones. ¿Qué hacer con los escandalosos casos de corrupción que afectan al "eje" de Convergencia / PDECat y, en especial, el "núcleo duro" del presidente de la Generalitat? Qué hacer con el más del 50% de la población que no compra ni comparte la película independentista?
En vez de hacer una necesaria pausa para reflexionar y debatir sobre estas dos cuestiones fundamentales, el "hueso" del proceso ha decidido apretar el acelerador al máximo con el mantra formulado por el presidente Carles Puigdemont: "o referéndum o referéndum". El atajo elegida -la modificación del reglamento del Parlamento para permitir la aprobación en lectura única de las herméticas leyes de tras*itoriedad jurídica- es una aberración política que denota la desesperación del "cabinet noir" soberanista.
El Parlamento de Cataluña, que debería ser la casa de todos, ha sido secuestrado por los intereses a corto plazo de la "mafia" y sus urgencias de defenderse ante el juicio del caso Palau, de las comisiones rogatorias en Andorra y de las investigaciones, cada vez más profundizadas, de la trama del 3%. La "bunkerització" del Parlamento y, por extensión, del Palau de la Generalitat es lo peor que le podría pasar a una sociedad abierta y plural como la catalana. Que el magma de Juntos x Sí y la CUP tenga que acabar haciendo trampas al solitario para imponer la agenda oculta de General Mitre -que busca conseguir un pacto con el Estado que exonere el clan Pujol de todas sus fechorías penales- es muy triste y pone en cuestión la supuesta inteligencia política de Oriol Junqueras y de la CUP, que han caído a cuatro patas en la trampa.
Yo defiendo y defenderé los independentistas de buena fe y su derecho a exponer y realizar su proyecto político si consiguen un apoyo nítido en las urnas, lo que hoy no tienen. Pero yo denuncio y denunciaré las maniobras de la "mafia catalana" para mezclar e instrumentalizar este legítimo anhelo con sus artimañas para intentar escapar de sus líos judiciales de corrupción.
El secuestro y tras*formación del Parlamento en el último "búnker" es, como ha recordado el Consejo de Garantías Estatutarias, un disparate jurídico impropio de la madurez democrática de la sociedad catalana. Hasta cuando ERC y la CUP continuarán sumisos al juego que, a través de Convergencia / PDECat, dicta General Mitre
------------
En català:
L’últim “búnker”
Amb el judici del cas Palau avançant a tota màquina cap a l’esclariment de les relacions corruptes CDC-Ferrovial; amb el jutge del Vendrell, Josep Bosch, ampliant el cercle d’implicats en la màfia del 3%, i -un cop superades les reticències inicials- amb la plena col·laboració de les autoritats andorranes a l’hora de facilitar a l’Audiència Nacional tots els comptes que tenia al Coprincipat la família de l’expresident de la Generalitat, el pujolisme ha perdut la guerra i està en desbandada. Per a mi hi ha un moment cabdal: quan el fill primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, confessa de motu proprio al jutge José de la Mata que la seva mare és la titular d’un compte amagat a Panamà sota l’estructura fiduciària de la fundació Kopeland.
Rien ne va plus! O com va dir Bernd Schuster: “No hace falta decir nada más”. Què hi feia la Sra. Marta Ferrusola amb un compte a Panamà on hi tenia en dipòsit més d’un milió de dòlars?Només de pensar-hi, aquesta dada em produeix calfreds i per a mi és el paradigma i el punt final del règim que ens ha tocat viure a Catalunya entre 1980-2003 i -el que és més greu- del que encara ens toca viure des de l’any 2010.
El poder es té o no es té i la resta són elucubracions. I la veritat és que en els últims set anys tornem a tenir un president de Convergència, o com se’n digui, al Palau de la Generalitat. Això vol dir la capacitat de col·locar un munt de càrrecs a dit amb uns salaris espaterrants fora de mercat que garanteixen una fidelitat cega i de gestionar un pressupost –amb el permís i la complicitat d’Esquerra- de milers de milions d’euros que serveix, entre d’altes coses, per crear un monolític sistema mediàtic totalment dependent de les subvencions i, per tant, addicte a les consignes.
Per entendre les coses cal tenir coneixement i perspectiva del passat. L’“autoritas” en el magma nacionalista/sobiranista la continua conservant el patriarca Jordi Pujol, del qual emanen l’estratègia i la tàctica de cada moment i de cada pas. Artur Mas actua com el “vuitè fill” del clan de General Mitre i Carles Puigdemont és el “nét” obedient a qui s’ha posat, tras*itòriament, al capdavant del negoci. Oriol Junqueras és el nebot espavilat amb idees pròpies, però que, en essència, combrega amb la filosofia i els objectius del “pater familias”. I els de la CUP són els cadells rebels -“ma non troppo”- que, quan es toca el xiulet, se sap que es posen en renglera, encara que n’hi hagi uns quants que, com l’Anna Gabriel, es resisteixen a passar per l’adreçador.
Aquest magma, que té com a fita política la creació d’un etnoestat català –amb l’hipotètic reconeixement de la Unió Europea-, és presoner de les seves pròpies contradiccions. Què fer amb els escandalosos casos de corrupció que afecten el “pal de paller” de Convergència/PDECat i, en especial, el “nucli dur” de l’expresident de la Generalitat? Què fer amb el més del 50% de la població que no compra ni comparteix la pel·lícula independentista?
En comptes de fer una necessària pausa per reflexionar i debatre sobre aquestes dues qüestions cabdals, el “pinyol” del procés ha decidit prémer l’accelerador al màxim amb el mantra formulat pel president Carles Puigdemont: “o referèndum o referèndum”. La drecera triada –la modificació del reglament del Parlament per permetre l’aprovació en lectura única de les hermètiques lleis de tras*itorietat jurídica- és una aberració política que denota la desesperació del “cabinet noir” sobiranista.
El Parlament de Catalunya, que hauria de ser la casa de tots, ha estat segrestat pels interessos a curt termini de la “màfia” i les seves urgències de defensar-se davant del judici del cas Palau, de les comissions rogatòries a Andorra i de les investigacions, cada cop més aprofundides, de la trama del 3%. La “bunkerització” del Parlament i, per extensió, del Palau de la Generalitat és el pitjor que li podria passar a una societat oberta i plural com la catalana. Que el magma de Junts x Sí i la CUP hagi d’acabar fent trampes al solitari per imposar l’agenda oculta de General Mitre –que busca aconseguir un pacte amb l’Estat que exoneri el clan Pujol de totes les seves malifetes penals- és molt trist i posa en qüestió la suposada intel·ligència política d’Oriol Junqueras i de la CUP, que han caigut de quatre grapes en el parany.
Jo defenso i defensaré els independentistes de bona fe i el seu dret a exposar i a realitzar el seu projecte polític si aconsegueixen un suport nítid a les urnes, cosa que avui no tenen. Però jo denuncio i denunciaré les maniobres de la “màfia catalana” per barrejar i instrumentalitzar aquest legítim anhel amb les seves estratagemes per intentar escapar dels seus embolics judicials de corrupció.
El segrest i tras*formació del Parlament en l’últim “búnker” és, com ha recordat el Consell de Garanties Estatutàries, un disbarat jurídic impropi de la maduresa democràtica de la societat catalana. Fins quan ERC i la CUP continuaran submisos al joc que, a través de Convergència/PDECat, dicta General Mitre? ERC i la CUP es creuen, cofois, que tenen la paella pel mànec, però són els “orates útils” de la monstruosa estafa que s’està perpetrant davant dels nostres ulls. És imprescindible alliberar el Parlament i, per aconseguir-ho, només hi ha un camí: o eleccions o eleccions.
