Futuras fuerzas armadas catalanas-centro de estudios estratégicos catalán

a ver si se copia, pq es un pdf que he ha llegado, http://www.ceec.cat/data/0504130400_ceecfuturaforca.pdf
documents
CEEC
1 d’abril de 2013
CEEC
Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya
Strategic Studies Center of Catalunya
Av. Gaudí, 13 1r 2a
08025 Barcelona
Tel. 93 454 97 02 - Fax 93 454 97 03
presidencia@ceec.cat
Catalunya
LA FUTURA FORÇA DE
DEFENSA DE CATALUNYA
La política de defensa no
és una qüestió accessòria
per un estat sinó que és
cabdal per a la seva
existència.
La futura política de defensa de
Catalunya ha de ser tras*versal en un
pla nacional, i en el pla internacional
s’ha de basar en la seguretat
compartida i la defensa col·lectiva.
El Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya continuant amb la seva tasca de
recerca, informació i documentació sobre la seguretat i la defensa de la nostra
nació dona continuïtat a la seva publicació de Documents amb aquest núm.5
en el que fem una proposta sobre la futura força de defensa de Catalunya en
el cas d’assolir la nostra independència nacional després d’un referèndum
d’autodeterminació en el que la majoria del nostre poble hagués decidit esser
un estat dins el concert de les nacions independents i el marc europeu.
El CEEC es conscient que un sistema de defensa per Catalunya no es avui
per avui una prioritat absoluta i que una bona part de la nostra classe política,
societat civil i el país no és sensible ni te consciencia de defensa nacional. En
aquesta consideració el CEEC és conscient que primer abans de pensar amb
unes forces d’autodefensa el que cal és reforçar i consolidar el nostre model
de seguretat pública i preparar la substitució dels Cossos i Forces de Seguretat
de l’Estat en les funcions que encara els hi pertoquen en l’actual marc legal dins
l’Estat Espanyol.
Però aquesta prioritat de substituir els CFSE no és incompatible amb començar
a sensibilitzar els nostres ciutadans en la necessitat de que tinguin consciencia
de defensa nacional. El País te prioritats que per suposat han d’estar abans
que la defensa, com són el benestar dels ciutadans, l’educació, la sanitat i els
serveis públics bàsics.
2
PPrreesseennttaacciióó Catalunya, 1 d’abril de 2013
Som conscients el CEEC que una possible independència nacional de Catalunya
no serà com hagués pogut ser de donar-se en el segle XIX o XX, som al
segle XXI, som a Europa i els catalans en som ja ciutadans de ple dret i això ens
condicionarà molt però no ens evitarà que també tindrem les nostres responsabilitats
i opinions en la seguretat i la defensa comuna d’Europa.
Els catalans no serem ni podem ser com els habitants d’algunes illes del Pacífic
que no disposen de sistemes de defensa perquè estan sota el paraigües
defensiu del Regne Unit, dels Estats Units o Australia, nosaltres tampoc som ni
Andorra ni Sant Marino, som en el cas de Catalunya una part de la Nació Catalana
de quasi vuit milions d’habitants comparable a altres països de la Unió
Europea o de l’OTAN com Holanda, Dinamarca o Noruega i aquestes circumstàncies
ens portaran a disposar d’un sistema modern de seguretat i defensa
en el marc d’una sobirania del segle XXI i responsables amb els nostres aliats
amb una defensa comuna.
L’altra única alternativa seria la neutralitat com Suïssa o Suècia nacions de
característiques semblants a Catalunya però amb unes forces armades potentíssimes
molt més cares i molt més potents i nombroses que les dels països de
les nostres característiques de l’ OTAN o la Unió Europea.
El CEEC doncs, amb el seu document esborrany de treball “La Futura Força de
Defensa de Catalunya” fa un exercici de simulació discutible i modelable si es
vol però obligat perquè el nostre entorn geoestratègic ens prengui en consideració
i seriositat.
Esperem no obrir una gran polèmica ni un gran debat però si iniciar la discussió
i la normalització del fet de la defensa nacional tal com vam fer trenta-cinc anys
desacomplexant la nostra societat, classe política i institucions vers la necessitat
de tenir un model policial propi.
3
Política de defensa de Catalunya
La política de defensa no és una qüestió accessòria per un estat sinó que és cabdal per a la seva existència.
Mitjançant la política de defensa es defineixen els objectius de la defensa nacional i els recursos i
accions necessàries per aconseguir-los. Els objectius de la defensa nacional de Catalunya tindran una
estreta relació amb els interessos nacionals vitals, estratègics i perifèrics.
Els primers són aquells que quan es veuen amenaçats s’atemptarà contra la pròpia existència de Catalunya
com a Nació; imaginin-se la poc probable actualment ocupació militar del nostre territori per una
força estrangera.
Els estratègics responen als interessos que garanteixen l’existència dels vitals com per exemple, el subministrament
d’hidrocarburs via marítima.
En tercer lloc es troben els interessos perifèrics que són aquells que fan referència a aquells que es deriven
de les obligacions assumides per Catalunya en l’àmbit internacional com, per exemple, totes les
obligacions derivades de la política exterior de seguretat i defensa de la Unió Europea en el cas que
Catalunya enformi part.
Els objectius de la defensa nacional de Catalunya han de ser:
◆◆ Conservar la sobirania nacional i la independència de l’Estat.
◆◆ Mantenir la seva integritat territorial i ser capaços de donar resposta a una amenaça externa.
◆◆ Protegir la vida i la llibertat dels catalans, no només dins del nostre territori, sinó també a l’estranger.
(cal tenir en compte que segons dades de l’Institut d’estadística de Catalunya l’any 2011 hi havia
185.000 ciutadans catalans residint a l’estranger, a Europa, Amèrica, però també en regions tant inestables
i poc segures com Àfrica i Àsia)
◆◆ Col·laborar amb les forces de seguretat pública i d’emergències davant de situacions de catàstrofes,
riscos naturals,...
◆◆ Promoure la cultura de defensa, per tal de fer entendre que els valors de la defensa no són els de la
proliferació de la violència, sinó els de garantir la seguretat i la pau, i al mateix temps, conscienciar
en el fet que la defensa no és exclusiva de l’estament militar, sinó que és un concepte tras*versal on
la societat civil s’ha de sentir corresponsable juntament amb els militars professionals.
◆◆ Contribuir a la promoció i el manteniment de la pau internacional. Cal tenir en compte que les
nostres forces de defensa han de ser uns útils instruments de política internacional.
En relació a la futura política de defensa de Catalunya, podem afirmar que els tradicionals riscs i amenaces
(ocupació militar del nostre territori per una força estrangera o una guerra convencional a Europa)
s’han superat i no es contemplen com un potencials escenaris. Aquest fet no serà exclusiu de Catalunya,
sinó que ja és una realitat que es contempla a Europa occidental. No obstant això, s’han afegit
d’altres riscs i amenaces, el terrorisme, el crim organitzat, la proliferació d’armes de destrucció massiva,
les crisis generades per Estats en descomposició, la lluita per l’accés a recursos energètics, els riscos
naturals. Per aquest motiu, La futura política de defensa de Catalunya ha de ser tras*versal en un pla
nacional, i en el pla internacional s’ha de basar en la seguretat compartida i la defensa col·lectiva. Al
mateix temps, aquesta política de defensa ha de ser realista i ha de mantenir una capacitat de defensa
pròpia que trobi un equilibri entre la seva capacitat de despesa i les potencials amenaces.
Riscos i amenaces a l’entorn actual i les garanties del marc
europeu i atlàntic
Amb l’aparició de nous riscos i amenaces d’abast global la percepció de la seguretat a les societats europees
ha disminuït i la societat catalana no en serà una excepció. Avui en dia s’ha produït un augment de
4
5
la sensació de vulnerabilitat on ningú pot escapar de la possibilitat d’un atemptat terrorista, o de les
conseqüències d’una catàstrofe natural, o d’una catàstrofe causada per l’acció humana. La UE actualment
es troba davant d’una doble obligació, per una banda s’ha de dotar d’uns sistemes de seguretat
i defensa que pugin fer front a aquestes amenaces, i al mateix temps se li exigeix contribuir a restablir i
mantenir la pau a tot el Món.
Quins són els principals fets que poden afectar a la nostra seguretat i defensa?
Podem parlar d’un possible estancament del procés de pau a l’Orient Mitjà que doni lloc a conflictes
entre Israel i Hamas, Hizbullah i fins i tot amb Síria. És possible un empitjorament de la seguretat a
l’Àfrica, pandèmies, lluites pels recursos que farien augmentar els moviments incontrolats de població
cap a Europa (de la que Catalunya és porta d’entrada). Les xarxes criminals tras*nacionals poden donar
lloc a diversos conflictes, com el narco-terrorisme o la pirateria marítima. Es poden produir nous atacs
terroristes de l’estil de l’11 de setembre de 2001 a Nova York, de l’11 de març de 2004 a Madrid, o el 7 de
juliol de 2005 a Londres, amb una creixent proliferació d’armes de destrucció massiva. La situació a Irak
es pot estabilitzar però hi ha possibilitats que Afganistan acabi sent un estat fallit i Iran esdevingui potència
nuclear. Pot créixer l’integrisme islàmic, amb especial incidència al nord d’Àfrica i el Sahel i això
pot suposar un augment de pressió a la frontera sud d’Europa, la Mediterrània. La UE pot arribar a
perdre pes econòmic com a conseqüència de la greu crisis actual. En conseqüència, podem parlar de les
següents potencials amenaces que Catalunya haurà de preveure en la seva política de defensa:
◆◆ Forta dependència energètica exterior i les SLOC: El descens de la producció energètica a Europa
implica que pel 2030 serà necessari importar fins un 75% del nostre consum de petroli i gas.
Aquests provindran d’un nombre limitat de països, molts dels quals s’enfronten a amenaces contra
la seva estabilitat. Catalunya depèn del petroli ( 48,2%) i del gas natural ( 24,9%). Ambdues fonts
d’energia provenen de l’exterior, entrant per gasoductes terrestres ( des d’Aragó i València) o pels
Ports de Barcelona i Tarragona. Un embargament energètic per part de l’Estat espanyol, malgrat que
pugui representar una crisi temporal, pot ser solucionat amb la reconducció de l’entrada per Barcelona
i Tarragona, ampliant les línies d’atracada dels dos ports així com la xarxa de tras*port. D’altra
banda, el dinamisme de les nostres empreses exportadores, requereix del manteniment de les SLOC
obertes. El 2010, el Port de Barcelona va registrar 43.987.887 tones de mercaderies. Pel que fa a contenidors
TEU, aquest foren 1.945.733. Els augments anuals respectius van ser del 2,37% i 8,27%.
Respecte a les zones d’origen i destí hi ha un retrocés progressiu de l’Estat espanyol en tones i TEU
(-9,25% i -9,85%), malgrat ocupar el segon i tercer lloc en xifres absolutes. En canvi, l’Extrem Orient
i Japó registren creixements importants: +16,85% en tones ( quarta posició) i +18,34% en TEU ( primera
posició). Altres zones, com Itàlia i França, així com el Magreb i la Mediterrània oriental també
donen xifres de creixement notables. Amb una demanda del consum intern estancada per la crisi
econòmica, la necessitat d’assegurar les vies d’exportació és imprescindible per la nostra recuperació.
No hem d’oblidar tampoc els creuers turístics; amb gairebé 4 milions de passatgers anuals, són
tant una font d’ingressos com un factor de risc important. Amb certa regularitat, les forces armades
espanyoles, en el marc de les tasques encomanades de col·laboració amb les Forces i Cossos de Seguretat
de l’Estat, realitzen tasques de seguretat d’infraestructures sensibles dins del nostre territori
(trams de l’AVE, aeroport de Barcelona, embassaments, centrals nuclears...) qui realitzarà aquesta
tasca de col·laboració juntament amb la Policia de Catalunya? Cal garantir la seguretat d’aquestes
infraestructures per terra, mar i aire.
Amb l’aparició de nous riscos i amenaces d’abast global la percepció de la seguretat a les
societats europees ha disminuït i la societat catalana no en serà una excepció. Avui en dia s’ha
produït un augment de la sensació de vulnerabilitat on ningú pot escapar de la possibilitat d’un
atemptat terrorista, o de les conseqüències d’una catàstrofe natural, o d’una catàstrofe causada
per l’acció humana. La UE actualment es troba davant d’una doble obligació, per una
banda s’ha de dotar d’uns sistemes de seguretat i defensa que pugin fer front a aquestes amenaces,
i al mateix temps se li exigeix contribuir a restablir i mantenir la pau a tot el Món.
6
◆◆ La proliferació d’armes de destrucció massiva: és en potència l’amenaça més greu per a la nostra
seguretat. Tot i l’existència de tractats internacionals i disposicions sobre el control de les exportacions
d’armes de destrucció massiva, s’està produint una proliferació d’aquest tipus d’armes sobretot
a l’Orient Pròxim. Els progressos de les ciències biològiques poden augmentar la potència de les
armes biològiques en els propers anys. Els atemptats amb substàncies químiques i radiològiques
també són una amenaça potencial. L’expansió de la tecnologia dels míssils afegeix un nou element
d’inestabilitat que pot posar a Europa en una situació de creixent risc.
◆◆ El terrorisme: el terrorisme posa en risc vides humanes, suposa una gran despesa, pretén soscavar
l’obertura i la tolerància de la nostra societat i representa una creixent amenaça estratègica per tota
Europa. El terrorisme gihadista és la principal amenaça terrorista a Europa, i a Catalunya també.
Europa és al mateix temps l’objectiu i la seva base logística. A Catalunya, tot i no haver aconseguit
realitzar cap atemptat, els gihadistes hi són presents. El seu perfil baix es deu a l’opció estratègica de
mantenir el nostre país com a base logística i de reclutament. La guerra contra el terrorisme s’ha
tornat en una guerra global i un dels temes més importants dins de la política internacional.
◆◆ Els conflictes regionals: problemes com el Caixmir, la regió dels Grans Llacs, la península de Corea,
o la recent crisis entre la Xina i el Japó per les illes Senkaku, fan referència a conflicte violents i enquistats
que persisteixen tot i el pas del temps, i que constitueixen una amenaça per les minories, les
llibertats fonamentals, i els drets humans.
◆◆ Descomposicions d’Estats: el mal govern, l’abús de poder, la debilitat de les institucions, la manca
de responsabilitat i el conflicte civil, erosionen els Estats des de dins fins que es descomponen. Els
casos més recents són els del nord d’Àfrica coneguts per l’expressió de la “primavera àrab”, però hi
ha hagut d’altres que han donat lloc al col·lapse de les institucions de l’Estat, com per exemple,
Somàlia i Libèria. La descomposició d’Estats, però també els conflictes regionals, donen lloc entre
d’altres tipus d’operacions militars, a les conegudes operacions d’evacuacions de no combatents.
Catalunya té actualment uns 185.000 ciutadans residint a l’estranger. D’aquests, uns 5.000 aproximadament,
resideixen en zones inestables origen de conflictes regionals i/o d’estats en descomposició.
Què succeirà en el cas que una gran quantitat dels nostres ciutadans quedin atrapats en un
estat fallit d’una d’aquestes regions? Qui s’encarregarà de la seva evacuació? Què farem en cas de
segrest?Aquestes preguntes ens han d’ajudar a conscienciar-nos que aquestes són amenaces reals
que poden convertir-se en veritables situacions de crisis pel nostre Estat, i que caldrà estar preparats
per la seva gestió.
◆◆ Delinqüència organitzada: Europa és un objectiu primordial de la delinqüència organitzada. Aquesta
amenaça interna a la nostra seguretat interior té una dimensió exterior important, ja que el tràfic
tras*fronterer de drogues, dones, immigrants il·legals i armes representa una part important de les
activitats de les bandes de delinqüents. Aquestes activitats delictives poden tenir vinculacions amb
el terrorisme i fins i tot poden estar associades a Estats fràgils o en procés de descomposició. En casos
extrems, la delinqüència organitzada pot arribar a dominar l’Estat. El 90% de l’heroïna europea procedeix
de cultius d’Afganistan, on el tràfic de drogues serveix per pagar exèrcits privats. La major
part d’aquesta heroïna es distribueix mitjançant xarxes de delinqüència del Balcans, que són responsables
també de prop de 200.000 dones víctimes del comerç sensual a tot el món. L’augment de la pirateria
marítima és un nou aspecte de la delinqüència organitzada que ha portat, per exemple, a que
des del 2001 hi hagi dos operacions militars navals de l’OTAN que s’estan duent a terme a la Mediterrània,
una de les nostres principals vies logístiques. Aquestes operacions de l’OTAN al Mediter-
La Catalunya Estat, en matèria de seguretat i defensa, no podrà donar
resposta de forma autònoma a totes les amenaces que se li pugin
plantejar, com no ho pot fer cap Estat. Avui més que mai, i també en
l’àmbit de la seguretat i la defensa, les interdependències són necessàries
davant d’aquest tipus d’amenaces d’abast global.
7
rani s’han traduït en unes 100.000 embarcacions contactades per les forces de l’OTAN de les quals
160 aproximadament han estat escorcollades.
La Catalunya Estat, en matèria de seguretat i defensa, no podrà donar resposta de forma autònoma a
totes les amenaces que se li pugin plantejar, com no ho pot fer cap Estat. Avui més que mai, i també
en l’àmbit de la seguretat i la defensa, les interdependències són necessàries davant d’aquest tipus
d’amenaces d’abast global. Per aquest motiu, la Unió Europea ha aspirat des de fa dècades a unir esforços
per crear un espai de defensa europeu i una política de defensa comú. El Tractat de Lisboa del 2009
suposa un salt qualitatiu en la integració europea en general i en el de la seva defensa en particular, ja
que, per primera vegada, la Unió Europea aprofundeix en la defensa comú de la UE, malgrat que no
s’assoleixen les expectatives dels més “europeistes”:
◆◆ Art. 42.3 TUE: “Els Estats membres posaran a disposició de la Unió, a efectes de l’aplicació de la
PCSD, capacitats civils i militars per contribuir als objectius definits pel Consell”. “...els Estats
membres es comprometen a millorar progressivament les seves capacitats militars”.
◆◆ La UE es converteix en una aliança de defensa col·lectiva entre els Estats membres. Art. 42.7 TUE: “Si
un Estat membre és objecte d’una agressió armada al seu territori, els altres Estats membres li deuran
ajuda i assistència amb tots els mitjans al seu abast, de conformitat amb l’article 51 de la Carta
de Nacions Unides”. No obstant això, s’inclouen dos matisos: no perjudicarà el caràcter específic
de la política de seguretat i defensa d’alguns Estats, i serà compatible amb els compromisos de l’Aliança
Atlàntica.
◆◆ El Tractat inclou una clàusula de solidaritat entre els Estats membres, per prevenir i reaccionar davant
d’atacs terroristes o catàstrofes naturals.
◆◆ Conscients que les capacitats defensives creïbles són la garantia per recolzar una nova defensa europea,
el Tractat dota de base jurídica a l’Agència Europea de Defensa, qui s’encarregarà de determinar
les necessitats operatives, fomentarà mesures per satisfer-les, contribuirà a definir i a reforçar, si és
el cas, la base industrial i tecnològica del sector de la defensa.
◆◆ Finalment, el Tractat inclou la Cooperació Estructurada Permanent (CEP) per aquells Estats que siguin
capaços de generar capacitats militars suficients per complir amb les missions més exigents.
Tots els Estats membres de la UE estan posant a disposició de la UE capacitats militars, i al mateix
temps, estan fent esforços per millorar la seva capacitat militar en sintonia amb l’art. 42.3 del Tractat.
Tot i la voluntat de crear una aliança de defensa col·lectiva que permetés la resposta col·lectiva de tota
la UE davant l’agressió a un dels seus membres, els matisos introduïts li ha restat credibilitat. Per aquest
motiu, podem afirmar que la defensa comú d’Europa encara recau a l’OTAN. Tenint en compte que la
tendència que segueixen tots els Estats membres de la UE és la de contribuir amb capacitats militar a la
PCSD, la de millorar aquestes capacitats i la de aprofundir en més defensa comú, es recomana que Catalunya
adopti un model de defensa propi que li permeti poder contribuir amb capacitats militars a la
PCSD com fan la resta de membres de la UE. Cal destacar que, tot i les contribucions de capacitats militars
que realitzen tots els Estats membres, el reconeixement al Tractat que la defensa col·lectiva no
perjudicarà el caràcter específic de la política de seguretat i defensa d’alguns Estats, de forma especial
els tradicionalment neutrals, i que pels Estats membres que també ho siguin de l’OTAN serà aquesta
organització el fonament de la seva defensa col·lectiva, li resta clarament credibilitat. Per aquest motiu,
avui en dia, Catalunya tot i que ha d’apostar per contribuir amb capacitats militars a la PCSD per
trobar-se en plena sintonia amb la resta d’Estats membres de la UE, ha de completar el seu model de
defensa propi i el de defensa col·lectiva de la UE obligatòriament amb l’ingrés a l’OTAN, el que exigeix
que els seus membres contribueixin militarment amb l’organització per poder gaudir de la clàusula
de defensa mútua reconeguda a l’article 5 del Tractat de l’OTAN.
Models de defensa
Existeixen dos models de defensa, un model propi de defensa i un model de defensa “delegat”.
8
Model de defensa propi:
◆◆ Aquest és el model de defensa dels Estats que assumeixen la plena sobirania i que per tant són responsables
de la direcció de la seva política de defensa, tot garantint amb recursos propis (de forma
autònoma o col·lectiva) els interessos nacionals (vitals, estratègics i perifèrics).
◆◆ Països en els quals l’independentisme català s’ha emmirallat tradicionalment, com el Quebec i Escòcia
fa temps que s’han pronunciat per l’adopció d’un model de defensa propi.
◆◆ L’ independentisme català aspira a assemblar-se a estats de la UE com els Països Baixos i Dinamarca.
Aquests països disposen d’un model de defensa propi amb unes forces armades d’unes dimensions
petites i altament operatives.
◆◆ Una política de defensa que repercutís en un model propi tindrà uns efectes positius sobre la industria
militar catalana i la R+D+i que té associada. Segons dades del ministeri de defensa del 2008, hi
havia 407 empreses amb producció de Defensa a l’Estat espanyol. Aquestes empreses també produeixen
per sector civil i van facturar uns 100.000 M€. D’aquests, el 6,75% (6790 M€) corresponen a
programes del Ministeri de Defensa. D’aquests 6790 M€, 3115 M€ van ser facturats pel Ministeri de
Defensa i els 3674 M€ restants van ser exportats. Les empreses que s’adjudiquen el 75% d’aquesta
facturació en defensa són EADS, Santa Barbara, NAVANTIA, INDRA i Airbus Military S.A. Cal tenir
en compte que aquestes empreses, per motius estrictament polítics, s’han concentrat fora de Catalunya.
Un model de defensa propi podria canviar la situació, fent ressorgir tot un mercat interior i exterior
de material militar que faria aparèixer empreses pròpies en aquells subsectors que tradicionalment
han estat deficitaris a Catalunya per raons polítiques de l’Estat espanyol, no per manca d’iniciativa
empresarial o de manca de professionals amb coneixements tècnics.
◆◆ La pròpia UE, de la que Catalunya aspira a formar-ne part, exigeix que els seus membres es corresponsabilitzin
amb la seva Política Comú de Seguretat i Defensa (PCSD), com hem mostrat. Això suposa
no només aportar personal al Comitè Polític i de Seguretat, al Comitè Militar de la Unió Europea
i a l’Estat Major de la UE, sinó també aportar estructures i personal militar als coneguts Battlegroups
de la UE i als Quarters Generals de la Força Desplegable i Quarters Generals de l’Operació. No podem
obviar que formar part de la UE no només es tradueix en aportar personal i estructures militars, sinó
també fer nostres els objectius del “headline goal” 2010 de la UE, que establia: la creació d’un òrgan
cívic-militar dintre de l’Estat Major de la UE, la creació de l’Agència Europea de Defensa, l’activació
de noves estructures que permetin la coordinació del tras*port estratègic europeu, la creació d’un
comandament de tras*port aeri estratègic, el desenvolupament del concepte de battlegroups, la disponibilitat
d’un portaeronaus i les seves unitats aèries, la millora de la compatibilitat i connectivitat
dels mitjans de telecomunicacions, i el desenvolupament d’un sistema d’avaluació de les forces ofertes
pels estats membres a la UE. Tots els estats membres de la UE formen part en major o menor grau
d’aquesta estructura militar.
◆◆ Formar part de la UE amb un model de defensa propi i, per tant, ser partícip de la seva política comú
de seguretat i defensa no suposarà fer la competència a l’OTAN, sinó que la complementarà. Això es
deu a dos motius fonamentals: el primer és el reconeixement que la UE fa del paper que l’OTAN
desenvolupa en l’àmbit de la seguretat i la defensa internacional, i en segon lloc, els països membres
de la UE amb una marcada vocació atlàntica volen continuar cooperant amb l’OTAN i els EUA. Per
tant, l’ingrés de Catalunya dins de la UE comportarà pels dos motius que hem explicat anteriorment
la necessitat que les nostres Forces de Defensa complementin dins de les estructures militars de la UE
l’acció de l’OTAN.
◆◆ Si Catalunya disposa d’un model de defensa propi es recomanable que sol·liciti l’ ingrés a l’OTAN
per les següents raons: Primer, cal tenir en compte que la doctrina majoritària considera a la UE com
a “soft power” en tant que només té capacitat per gestionar crisis internacionals d’intensitat intermitja-
baixa, mentre que l’OTAN és considerada com a “hard power”, ja que té capacitat per gestionar
crisis d’alta intensitat i cobrir tot l’espectre del conflicte. Per tant, es fa necessari formar part de
l’OTAN si vols ser un subjecte internacional actiu en la gestió de tot l’espectre de conflictes internacionals
independentment del seu grau d’intensitat. En segon lloc, tot i que la UE disposa d’una estructura
militar, encara no es pot dir que disposi d’un exèrcit propi que garanteixi la seguretat territorial
de la UE. Cal destacar que aquesta tasca recau encara en l’OTAN, i per tant podem afirmar, que
l’OTAN actua com a paraigües de seguretat sobre el nostre territori, previ ingrés. En tercer i darrer
lloc, l’accés a l’OTAN ens podrà permetre accedir a programes d’assessorament, supervisió i col·
laboració tant necessaris durant la fase inicial de creació de les nostres forces de defensa.
9
◆◆ Un model de defensa propi suposaria una despesa que es trobaria al voltant de 1.5% del PIB de Catalunya.
Una despesa que ens equipararia a països com Dinamarca i els Països Baixos en quan a
despesa en defensa.
Model de defensa “delegat”:
◆◆ Es aquell model on un Estat renúncia a la gestió pròpia dels seus interessos nacionals vitals, estratègics
i perifèrics cedint la gestió d’aquests a un tercer estat o una organització supranacional. Significa
pèrdua de sobirania plena i risc d’indefensió.
◆◆ En el cas de Catalunya, l’adopció d’aquest model pot suposar que es doni la paradoxa que, després
de tres segles d’anhels de sobirania plena, una vegada que s’aconsegueix aquesta, es cedís una de les
màximes garanties d’aquesta sobirania, el model de defensa propi, a un tercer estat.
◆◆ Cal tenir en compte que aquest model de defensa delegat té contraprestacions econòmiques, en tant
que s’haurà de negociar els serveis de defensa que prestaria un tercer.
◆◆ És un model que pot plantejar situacions greus d’inseguretat en tant que poden donar-se situacions
de conflictes d’interessos entre Catalunya i el tercer que presta la defensa, i que poden plantejar situacions
on Catalunya quedi descoberta de qui li garanteixi la defensa.
◆◆ Dintre d’aquest model de defensa delegat, Costa Rica és presentat com el paradigma de país pacifista
que no disposa de forces armades, però quina és la situació real de Costa Rica en matèria de
defensa?. El punt de partida és l’article 12 de la seva constitució vigent, publicada l’any 1949, que
diu textualment “Es proscriu l’exèrcit com institució permanent. Per a la vigilància i conservació
de l’ordre públic, hi haurà les forces de policia necessàries “. Cal veure, però, quines són les raons
que van portar a Costa Rica a proscriure l’exèrcit el 1949. Les raons són varies, però la fonamental
no obeeix a un sentiment pacifista i no bel·ligerant de la societat costa-riquenya, sinó a un pragmatisme
geopolític. És a dir, que la proximitat geogràfica d’un Estat petit com Costa Rica, a la potència
militar més gran del món, els permet gaudir del paraigües defensiu dels EUA prescindint
d’unes forces armades pròpies. Per la seva banda, els EUA aconsegueixen, en detriment de la sobirania
de Costa Rica, exercir un control sobre una zona inestable als anys 50 com a conseqüència
de les oligarquies militars d’Amèrica central, i també exercir un control sobre les principals plantes
de producció i de distribució de substàncies estupefaents, convertint-se Costa Rica en la primera
frontera dels EUA en la lluita contra la droja. No obstant això, Costa Rica disposa d’unes forces
policials altament militaritzades. Aquest procés de militarització s’inicia al final de la dècada dels
70 i es consolida en la dècada dels 80 fins avui dia. S’intenta centralitzar en un únic ministeri els
dos grans cossos policials de Costa Rica: la Guàrdia Civil, amb funcions de vigilància urbana, i la
Guàrdia d’Assistència Rural, encarregada de la vigilància de les zones rurals. Aquests dos cossos
policials funcionen sota un comandament únic, amb una estructura altament jerarquitzada i que
en els primers anys d’existència estava comandat per un graduat en una escola militar dels EUA.
Es crea un únic servei administratiu i d’intendència similar als d’estructures militars. Augmenta
l’any 1979 en més d’un 42 % el pressupost d’aquest nou ministeri d’interior. S’estructura la força
pública de Costa Rica sota un model organitzatiu típicament militar, amb un Estat Major (el ministre
de seguretat l’any 1979 és el cap de l’Estat Major), amb la seva pròpia intendència i els seus
propis serveis d’assistència social i sanitària. Al mateix temps, aquest Estat Major de la força de
seguretat presenta una clara divisió funcional de tipus militar: personal, intel·ligència, operacions
i logística, i es produeix l’adquisició de material bèl·lic. Però Costa Rica tot i l’alta militarització de
les seves forces de seguretat pública, no ha renunciat a la presència militar dels EUA en el seu
territori, com demostra l’acord signat entre Costa Rica i els EUA l’any 2010, que permetia l’entrada
L’ independentisme català aspira a assemblar-
se a estats de la UE com els Països
Baixos i Dinamarca. Aquests països
disposen d’un model de defensa propi
amb unes forces armades d’unes dimensions
petites i altament operatives.
Països en els quals l’independentisme
català s’ha emmirallat
tradicionalment, com el Quebec i
Escòcia fa temps que s’han pronunciat
per l’adopció d’un model
de defensa propi.
10
de 46 vaixells de guerra dels EUA, 200 helicòpters, 10 avions “Harrier”, i 7000 militars dels EUA
per reforçar les accions contra el narcotràfic.
◆◆ Cal destacar també que Costa Rica es troba en un àmbit geopolític completament diferent al que es
troba Catalunya. Tot i així, a Europa també hi ha exemples d’estats sense exèrcits que han recorregut
a un model de defensa delegat. Aquests són Andorra, Mònaco i Liechtenstein. Aquests microestats
no tenen res a veure amb Catalunya, ni en superfície, població ni PIB, circumstàncies que fan inviables
unes forces armades pròpies.
Les forces de defensa de Catalunya
Després d’analitzar els dos models de defensa possibles als que pot aspirar Catalunya podem afirmar
que serà necessari un model defensa propi per poder aspirar a una sobirania plena que pugui satisfer
els nostres interessos nacionals i que al mateix temps aquest model es tradueixi en un veritable instrument
de la política internacional que faci respectar els valors de la pau i el respecte pels drets humans i
les llibertats en l’escena internacional i que tant arrelats es troben al nostre poble. En definitiva, un model
de defensa propi ens permetrà esdevenir el que la nostra societat tant anhela, un estat igual que
aquells en els que tant ens emmirallem.
Full de ruta per crear les futures fdc:
1) Iniciar les negociacions diplomàtiques per a ingressar en les principals organitzacions internacionals
i poder contribuir a mig termini en els processos de consolidació de la pau i la seguretat internacionals.
Sol·licitar i aconseguir a curt termini que s’iniciïn les tasques d’assessorament, supervisió
i col·laboració d’organitzacions internacionals i altres estats en matèria de defensa. Crear l’embrió
de les futures Forces de Defensa de Catalunya (FDC) que sigui capaç de garantir els interessos nacionals
vitals i estratègics.
2) Creació del Ministeri de Defensa, l’objectiu estratègic del qual, a curt termini, ha de ser el de garantir
la seguretat dels interessos nacionals vitals i estratègics, posant en marxa les forces capaces
d’assumir aquestes tasques.
3) Emprar els dos programes d’assessorament militar de major prestigi internacional: el de l’EUCOM i el
seu Joint Commander Program Team, i el British Military Advisory Training Team. El primer dels EUA
i el segon del Regne Unit. Una vegada manifestada en les negociacions diplomàtiques la voluntat de
formar part de l’OTAN, cal preveure que aquests programes no es desplegaran immediatament. A Lituània,
per exemple, van trigar tres anys (un any abans del seu nomenament com a membre formal de
l’OTAN). Per tant hem de comptar amb que Catalunya es trobarà en un període d’uns tres anys des de la
seva declaració d’independència en que no podrà accedir a aquests programes. Però un cop s’iniciïn
aquests, cal tenir en compte també que no són incompatibles l’un amb l’altre, i que, a més, els coneixements
que s’impartiran són els de dos membres de l’OTAN amb un alt grau d’interoperatibilitat entre
ells. L’enllaç amb aquests programes d’ assessorament hauran de ser els ambaixadors dels EUA i del
Regne Unit a Catalunya. Les reunions amb els ambaixadors les haurà de portar a terme el Ministre de
Defensa i/o el seu secretari de defensa. Una vegada s’accepti oferir aquests programes a Catalunya s’enviaran
al nostre territori el Joint Commander Program Team (JCPT) format per uns 4 o 5 militars (alts
comandaments dels EUA) o els equips nacionals del BMATT. La tasca principal d’aquests equips és la de
recollir les principals necessitats en l’àmbit de la defensa, supervisar l’estat embrionari de les FDC i detectar-
hi possibles mancances, així com planificar, conjuntament amb les FDC (per aquest motiu és “military
to military”), l’execució de diversos programes d’instrucció i ensinistrament, o l’oferiment de seminaris,
l’organització de visites a dependències i centres formatius militars dels EUA o del Regne Unit, l’assessorament
en l’adquisició de material, etc.
4) Estructura embrionària de les futures FDC: En paral·lel a les negociacions diplomàtiques (punt 1)
s’ha d’iniciar el procediment de generació dels recursos humans i materials que puguin formar l’embrió
de les FDC. En primer lloc, el Govern de l’Estat Català haurà de crear un Ministeri de Defensa.
D’aquest, en dependrà una secretaria de defensa que, en un inici, hauria de comptar amb sis direccions
generals que embrionàriament, copiaran l’estructura bàsica d’un Estat Major i que pretendrà
satisfer les necessitats en quant a recursos humans, materials, operacions, intel·ligència, serveis eco11
nòmics i assessoria jurídica. En aquest punt ens trobem amb un Ministeri de Defensa totalment civil,
al capdavant de la qual hi ha un polític i, per sota d’ell, un assessor també polític. Aquests, juntament
amb l’assessorament dels “Think Tanks” existents, i del món acadèmic, hauran de nomenar un cap
militar de la defensa i integrar en les sis direccions generals a ciutadans catalans que tinguin formació
militar com a comandament, i a manca d’aquests, amb militars de països aliats o, fins i tot, amb
civils professionalment competents com a gestors d’organitzacions.
En la mateixa línia que Lituània, aquests recursos humans amb formació militar suficient van ser
molt escassos, però això no els va impedir continuar progressant. Igual que nosaltres, als lituans se’ls
va plantejar el dubte de la lleialtat d’aquells comandaments que provenien de les Forces Armades de
la URSS, però van realitzar els filtres necessaris a priori i a posteriori.
S’hauria d’iniciar un procés públic de lliure designació on s’obri un període de presentació de sol·
licituds i currículums que haurà de valorar la conselleria amb l’assessorament dels “think tanks”
corresponents. Els requisits bàsics per poder participar en aquest procés públic seran: haver nascut
a Catalunya, disposar de l’actual nivell “c” de català i tenir formació militar com a comandament.
A més s’hauria de passar unes proves aptitudinals (físiques/psíquiques) i mèdiques. Serà previsible
que no hi hagi cap alt comandament (tinent coronel, coronel i general) de les FAES en actiu que
es presenti a aquest procés públic, no obstant això, la situació pot començar a canviar amb els comandaments
intermedis (sotsoficials, alferes, tinent, capità i comandant). Cal tenir en compte que
aquests comandaments no només procediran del servei actiu, sinó que hi haurà comandaments
(oficials i sotsoficials de les FAES i de la Guàrdia Civil) que actualment es troben en servei actiu als
Mossos d’Esquadra, que podrien sol·licitar participar en el concurs de lliure designació. Dins
d’aquest gruix de sol·licitants també hi haurà els actuals reservistes oficials i sotsoficials que podran
sol·licitar l’ ingrés.
El càrrec de Cap d’Estat de la Defensa recaurà per antiguitat, per tant haurà de ser el comandament
amb més alta graduació qui sigui nomenat pel càrrec. La resta de comandaments seleccionats aniran
cobrint les vacants de les direccions de personal, intel·ligència (aquesta direcció general té un
tractament especial més endavant), operacions i logística. Immediatament després, una de les primeres
accions del Ministeri ( a banda de les negociacions diplomàtiques amb els EUA i el Regne
Unit), serà la que durà a terme la direcció de personal. Aquesta direcció obrirà un procés de lliure
designació per cobrir les vacants de soldats i mariners professionals que compleixin amb els següents
requisits: nascuts a Catalunya, menors de 35 anys amb formació militar professional (soldat/
mariner, caporal, caporal primer) i l’actual nivell “b” de català. Aquests sol·licitants hauran de
superar unes proves aptitudinals (físiques/psíquiques) i mèdiques. Respecte a aquest segon procés
de lliure designació cal preveure un major nombre de candidats que procediran no només del servei
actiu en unitats a Catalunya, sinó també de fora de Catalunya, fins i tot pot haver-hi un tras*vasamentd’antic personal a les FAES que es troben treballant a la policia de Catalunya (Mossos d’Esquadra
i Policies Locals).
En la selecció del concurs de tropa s’hauran de valorar les aptituds per l’exercici del comandament
dels aspirants, ja que la intenció es que tots cobreixin les vacants de junior non-commissioned officer
(caporals, sergents i altres categories de sots-oficials) de les FDC a curt termini .Tant respecte els comandaments
com el personal de tropa, en el moment de ser seleccionats com a idonis rebran l’estatus
laboral corresponent en forma de nomenament com a membres de l’administració pública de
l’Estat. L’objectiu d’aquests dos processos de selecció és el de crear l’embrió de les FDC per tal d’iniciar
el treball conjunt amb l’EUCOM i amb el BMATT una vegada concloguin les negociacions diplomàtiques.
En el cas que no hi hagi candidats amb l’especialitat d’intendència, jurídica i en medicina
es convocarà un concurs-oposició semblant al de facultatius amb grau en econòmiques, dret i medicina
general que s’han publicat pel CME amb l’afegit de proves físiques i la superació d’un curs de
formació bàsic, impartit per la direcció general d’operacions. Aquesta situació excepcional haurà de
ser prevista amb antelació per complir amb els terminis establerts. A partir d’aquí s’inicia, també, el
procés de selecció i formació dels components de la Reserva Territorial.
5) És contradictori un model de defensa català que aspira a ser diferent al model de defensa espanyol però
alhora n’accepta membres en un inici? Tot i que sembla una paradoxa el fet que vulguem crear unes forces
armades pròpies, diferents a les espanyoles, però que alhora ens nodrim en un inici de personal provinent
de les Forces Armades Espanyoles (FAES), és just reconèixer que l’entrada a l’OTAN de les FAES
12
i la seva participació de la política de seguretat i defensa comú de la UE les han tras*format, les han modernitzat,
i les han tornat més interoperatives amb els exèrcits de l’OTAN. Molts dels seus alts comandaments
han rebut formació al Kings College de Londres o al US War College. Es realitzen intercanvis de
cadets de l’AGM amb West Point o Saint Cyr i es realitzen exercicis combinats amb forces armades dels
EUA, del Regne Unit o França... Molta de la doctrina de les FAES és molt similar a la dels EUA i ha adaptat
tots els procediments normalitzats de l’OTAN, els anomenats STANAG. No obstant això, encara hi ha
un excessiu tancament vers la societat civil a la que serveixen, hi ha una forta manca de sensibilitat vers
les nacionalitats històriques com Catalunya, hi ha un excessiu classisme que els fa considerar-se com a
únics titulars de la contribució a la defensa nacional i que fa, per exemple, fracassar el model de reserva
voluntària, alhora que existeix una política de defensa poc realista que la fa voler jugar a potència mundial
sense tenir clar quines són les seves limitacions.
En definitiva, no s’ha de fer un traspàs automàtic de personal, però sí una selecció acurada que permeti
seleccionar al personal més crític, compromès amb la nació catalana, i que pugui aportar la part
més positiva de les FAES, és a dir, la relativa a la seva modernització i l’obertura a les doctrines dels
països Occidentals de major tradició democràtica. No s’ha de tenir por a seleccionar a aquest personal,
ja que la pròpia carrera professional limitarà les seves carreres segons la seva competència professional
i el seu grau de sacrifici vers la nació catalana. Aquest personal amb formació militar prèvia
ha de ser capaç d’aportar els coneixements militars necessaris per constituir l’embrió que ens permetrà
donar el primer pas, i rebre els principals programes d’assessorament militar, però al mateix
temps, han d’aportar una visió moderna, oberta a la societat i que entengui que la defensa de Catalunya
no és titularitat exclusiva dels militars, sinó que correspon també a la societat civil.
6) Quin desenvolupament normatiu serà necessari a curt termini en l’àmbit de la defensa? Per tal de
complir amb els objectius estratègics plantejats, el Ministeri de Defensa (punt 3) s’haurà de dotar de
les eines normatives necessàries. Per aquest motiu, el Ministeri ha de promoure la creació normativa
en l’àmbit de defensa (amb l’assessorament de l’Estat Major, “think tank” i món acadèmic) de les
següents normes:
◆◆ Llei de defensa nacional, (quins són els instruments de defensa, la seva estructura, interessos
nacionals, les amenaces i el procediment d’ activació d’aquests instruments de defensa). Aquesta
llei de defensa nacional ha de planificar la defensa a curt termini fins els 5 primer anys des de la
declaració d’independència i hauria d’estar enllestida durant el primer any.
◆◆ Reglament de la Reserva Territorial, –veure el document del CEEC “la reserva voluntària un model
de defensa per Catalunya” (definició, missions, requisits, procés selectiu, procés de formació, vacants,
nombre màxim d’efectius, drets i obligacions, procés de generació de forces i relacions amb
l’empresa)–. L’objectiu inicial és dotar la Reserva Territorial dels efectius necessaris per a cobrir
les tasques plantejades en la llei de Defensa Nacional.
◆◆ Reglament de Règim interior i disciplinari (condició de militar, escales, categories, situacions
administratives, vida i funcionament d’unitats, drets i obligacions i règim sancionador). Ha d’estar
enllestit el primer any des de la declaració d’independència. Davant de llacuna legal s’aplicarà
subsidiàriament el règim disciplinari del CME i la normativa aplicable per la funció pública a
Catalunya.
Com hauran de ser les futures forces de defensa de Catalunya?
1) Les Forces de Defensa de Catalunya hauran de complir amb les següents missions:
1) Les Forces de Defensa de Catalunya hauran de complir amb les següents missions:
• Conservar la sobirania nacional i la independència de l’Estat.
• Mantenir la seva integritat territorial i ser capaços de donar resposta a una amenaça externa.
• Protegir la vida i la llibertat dels catalans, no només dins del nostre territori, sinó també a
l’estranger. (cal tenir en compte que segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya,
l’any 2011 hi havia 185.000 ciutadans catalans residint a l’estranger, a Europa, Amèrica, però
també en regions tant inestables i poc segures com Àfrica i Àsia).
13
◆◆ Conservar la sobirania nacional i la independència de l’Estat.
◆◆ Mantenir la seva integritat territorial i ser capaços de donar resposta a una amenaça externa.
◆◆ Protegir la vida i la llibertat dels catalans, no només dins del nostre territori, sinó també a l’estranger.
(cal tenir en compte que segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any 2011
hi havia 185.000 ciutadans catalans residint a l’estranger, a Europa, Amèrica, però també en regions
tant inestables i poc segures com Àfrica i Àsia)
◆◆ Col·laborar amb les forces de seguretat pública i d’emergències davant de situacions de catàstrofes,
riscos naturals,...
◆◆ Promoure la cultura de defensa, per tal de fer entendre que els valors de la defensa no són els de
la proliferació de la violència, sinó els de garantir la seguretat i la pau, i al mateix temps, conscienciar
que la defensa no és exclusiva de l’estament militar, sinó que és un concepte tranversal
on la societat civil s’ha de sentir corresponsable juntament amb els militars professionals.
◆◆ Contribuir a la promoció i el manteniment de la pau internacional. Cal tenir en compte que les
nostres forces de defensa han de ser uns útils instruments de política internacional.
2) Per tal de tenir capacitat per poder complir amb aquestes missions, les FDC s’estructuraran en les
tres branques clàssiques : força terrestre, força aèria i força naval. A banda d’aquesta clàssica estructura
les FDC integraran una quarta branca que serà relativa a la creació d’una Reserva Territorial.
En relació a la Reserva Territorial de Catalunya, cal tenir en compte que ja l’informe MC441/1
del Comitè Militar de l’Atlàntic Nord (NATO FRAMEWORK POLICY ON RESERVES) recomana
unes pautes de comportament als socis de l’OTAN en relació a les forces de reserva. El propi article
5 del mencionat informe fa referència a la necessària reducció de les forces regulars, de la suspensió
dels serveis militars obligatoris i de l’increment de les forces de la Reserva. És a dir, que l’estructura
de les nostres FDC disposarà de les tres branques clàssiques i a més, en sintonia amb la resta dels
nostres futurs aliats, inclourà una quarta branca anomenada Reserva Territorial on la societat civil,
de forma voluntària, podrà contribuir a temps parcial en la defensa de la nostra nació.
3) Les forces terrestres, aèries i navals (forces professionals de la FDC) hauran de tenir capacitat per
cobrir tot l’espectre del conflicte, tant el convencional com el no convencional, al mateix temps que
han de ser capaces de gestionar crisis de tot tipus d’intensitat. La Reserva Territorial s’especialitzarà
en la defensa del territori i en la col·laboració amb les autoritats civils davant de gestió de crisis en
territori nacional, però sense excloure la possibilitat que puguin reforçar també les forces professionals
en la promoció i contribució al manteniment de la pau internacional.
4) Tant els informes de l’OTAN, com la conjuntura econòmica i l’estudi comparat amb les forces armades
de països com Dinamarca i els Països Baixos, recomanen mantenir una estructura petita i altament
professionalitzada que es mourà al voltant dels 25.000 efectius (forces professionals i reserva
voluntària).
5) L’estructura de les FDC haurà de caracteritzar-se per la seva capacitat de projecció i interoperatibilitat.
Aquestes característiques li permetran integrar-se amb èxit dins d’estructures militars juntament
amb altres estats aliats i complir amb èxit missions en qualsevol part del món. Al mateix temps,
han de prevaldre les estructures modulables que siguin flexibles per poder adaptar-se mitjançant
segregacions i agregacions a l’espectre tant ampli que actualment abasta el conflicte.
6) El model de carrera militar de la FDC, juntament amb la voluntat de proximitat i obertura a la societat
catalana de l’estament militar seran els elements que més diferenciarà la FDC de les Forces armades
espanyoles. El model de carrera professional serà un model clarament anglosaxó. Aquest model
• Col·laborar amb les forces de seguretat pública i d’emergències davant de situacions de
catàstrofes, riscos naturals,...
• Promoure la cultura de defensa, per tal de fer entendre que els valors de la defensa no són
els de la proliferació de la violència, sinó els de garantir la seguretat i la pau, i al mateix
temps, conscienciar que la defensa no és exclusiva de l’estament militar, sinó que és un
concepte tranversal on la societat civil s’ha de sentir corresponsable juntament amb els
militars professionals.
14
establirà una veritable carrera professional de soldat (private) fins a sotsoficial (NCO) i Oficial.
Aquesta evolució ha de ser la carrera professional natural a la que hauran d’aspirar els soldats en el
moment d’allistar-se. Els graus de retenció han de ser elevats. La intenció és seleccionar els millors i
que, mitjançant una formació gradual, vagin progressant en la seva carrera militar de soldat a NCO
i fins i tot a Oficial (model britànic de Late Entry Officer Course). La vocació ha de ser un ítem molt
important per valorar l’accés dels aspirants en cada una de les formes d’accés a la FDC. L’accés a les
FDC es farà per dos vies: l’accés a soldat o mariner, o mitjançant l’accés a oficial.
L’accés a oficial es farà per concurs oposició entre joves amb la titulació de grau universitari. La seva
formació militar també serà progressiva i selectiva de tal forma que només podran accedir els millors
als més alts graus de responsabilitat. La resta aniran promocionant amb retard o fins i tot podrien
quedar immobilitzats en la categoria. La voluntat és crear una formació d’excel·lència que faci que la
carrera civil també pugui ser una sortida pels oficials. Cal destacar que determinades especialitats
requeriran determinats graus universitaris per accedir (per exemple, les especialitats d’enginyer,
tras*missions). Juntament amb aquest curs de dos anys, l’AMC s’encarregarà de la formació dels
futurs oficials facultatius (jurídics, economistes, sanitaris i músics). Aquest curs només constarà d’un
curs acadèmic i formarà els facultatius de les branques professionals de la FDC. A l’AMC també es
formaran els oficials de la Guàrdia Nacional. Respecte a la formació dels oficials de la Força Naval i
Aèria cal destacar que es demanarà titulacions civils específiques per accedir a la Força Naval i a la
Força Aèria i es realitzarà un curs a les seves acadèmies respectives Acadèmia Naval de Comandament
(ANC) i Acadèmia Aèria de Comandament (AEC).
7) Quines infraestructures necessitarà la FDC? Cal tenir en compte que inicialment s’utilitzaran les
infraestructures heretades de les forces armades espanyoles. Posteriorment, i tenint en compte el
creixement exponencial de les FDC, es farà necessari una reestructuració de les infraestructures,
mantenint-ne algunes i creant-ne de noves. Hem de tenir en compte que tenim un territori petit amb
una densitat de població mitjana-alta que fa que no hi hagi grans zones completament deshabitades
on es puguin construir les infraestructures necessàries per la FDC. Per aquest motiu, en la reestructuració
de les nostres infraestructures hi regiran dos principis: el primer principi és el del respecte i
la convivència amb els nuclis urbans i els medis naturals d’alt interès mediambiental, intentant que
les principals infraestructures estiguin fora dels nuclis urbans i a prop de grans vies de comunicació
i que al mateix temps respectin els espais natural protegits. El segon principi està influenciat en la
tras*formació que recentment van iniciar l’exèrcit britànic i la concentració de les seves unitats en
grans bases evitant la dispersió (excepte la Reserva Territorial que, per la seva tasca fonamental, ha
de tenir distribució territorial).
D’altres centres de formació a destacar seran els: Centre d’Instrucció Militar Bàsic (CIMB), encarregat
de la formació inicial de tots els soldats i reservistes de la Força Terrestre. Aquest CIMB disposarà
d’instal·lacions de vida i funcionament intern i compartirà el camp d’instrucció i ensinistrament. El
CIMB compartirà aquest camp d’instrucció i ensinistrament amb l’Escola de Promoció a Sotsoficial
(EPS) que impartirà aquests cursos i la base de la Brigada de Combat Mecanitzada. Aquesta unitat i
centres de formació juntament amb el camp d’instrucció i ensinistrament formaran el complex militar
més gran del nostre país. Serà un complex que haurà de tenir capacitat per acollir al voltant de les 3000
persones, el seu camp d’instrucció i ensinistrament a de permetre la instrucció i l’ensinistrament
d’unitats tipus batalló mecanitzat, grups d’artilleria, a més de realitzar desembarcaments aerotransportats
o salts paracaigudistes a nivell batalló. Al mateix temps ha de permetre l’ensinistrament de la
Brigada de Combat Mecanitzat, dels aspirants a soldat, dels alumnes a sotsoficial, les pràctiques dels
L’estructura de les FDC haurà de caracteritzar-
se per la seva capacitat de projecció
i interoperatibilitat. Aquestes característiques
li permetran integrar-se amb èxit
dins d’estructures militars juntament amb
altres estats aliats i complir amb èxit missions
en qualsevol part del món.
Catalunya adoptarà un model de defensa
propi, demostrada la inviabilitat d’un model
delegat per una nació de les nostres característiques.
Seria una traïció a la llarga lluita
per la Llibertat, que un cop assolida, deixem
en mans d’altres la nostra defensa; que
no és altra cosa que garantia d’existència.
15
cadets alferes i d’altres unitats que puguin utilitzar les instal·lacions. Les instal·lacions han de permetre
el foc de sistemes d’armes individuals i col·lectives durant tot l’any. Tot i no ser el camp d’ensinistrament
més gran d’Europa hauria de tenir unes dimensions entre les 15.000 i les 18.000 hectàrees.
Les Forces Aèries aprofitaran els aeroports per construir al seu annex les seves instal·lacions, i la
Força Naval (formada per la Marina i la Guàrdia Costanera), probablement haurà de construir dos
bases navals annexes als ports de Barcelona i al de Tarragona. Malgrat que poden passar més de 10
anys fins a la constitució de la Marina, la Guàrdia Costanera ha de ser operativa des del minut 0 del
Dia D de la independència.
Tot i que ja hem exposat les causes a l’apartat de riscos i amenaces, no ens cansarem de recordar que
el control d’aigües territorials i ports constitueixen interessos vitals i estratègics per una nació marítima
com Catalunya.
Els centres de formació dependran orgànicament de la divisió de doctrina de l’Estat Major de la Defensa,
la seguretat de les instal·lacions (complex militar, bases i centres de formació...) correspondrà
a la unitat de policia militar de cada una de les branques, i les tasques de servei i manteniment s’externalitzaran.
D’aquesta forma les unitats s’hauran d’ocupar de la instrucció i el seu ensinistrament,
al mateix temps que l’externalització de serveis generarà riquesa al territori. Els punts més conflictius
seran els polígons de tir de les Força Aèria i de l’Armada per la limitació del nostre territori. Una
opció serà la d’establir convenis de col·laboració amb d’altres Estats del nostre entorn per poder fer
servir els seus polígons.
Conclusions
Com a conclusions recordarem els principals elements en que es basarà la construcció i funcionament
de les FDC. En primer lloc, Catalunya adoptarà un model de defensa propi, demostrada la inviabilitat
d’un model delegat per una nació de les nostres característiques. Seria una traïció a la llarga lluita per la
Llibertat, que un cop assolida, deixem en mans d’altres la nostra defensa, que no és altra cosa que garantia
d’existència.
En segon lloc, el model d’inspiració anglosaxona, que és l’utilitzat pels països socialment més avançats i
de major tradició democràtica com Holanda, Dinamarca o Noruega, tant pel que fa a la carrera professional
i promoció de comandament i tropa, com a les formes de funcionament i interacció interna i externa.
Les FDC tindran la meritocràcia i la formació continuada com a principi rector. Una formació que serà
homologable amb titulacions civils ja siguin de grau universitari o cicle formatiu de grau superior o mitjà.
El tercer element, que enllaça amb el segon, és la integració amb la societat. Les FDC no seran mai una
“casta” al marge de la societat civil, sinó un element al seu servei. La defensa ja no potser matèria exclusiva
dels militars sinó que la societat civil s’ha de corresponsabilitzar. Jugarà un paper clau la Reserva Territorial,
element al qual se li exigirà el mateix nivell que a les forces professionals. Aquest Reserva Territorial
es distribuïrà de forma el més homogènia possible al territori, amb criteris de respecte a les dimensions
de cada població i el medi ambient. Un fet que ajudarà a ressorgir la cultura de defensa entre els catalans.
El futur de la nostra nació no estarà exempte de riscos ni tensions, però assumir-los és el que s’espera d’una
nació adulta. Ningú de la comunitat internacional acceptarà un Estat Català que no assumeixi la seva part
de compromís en la defensa col·lectiva d’Occident, la democràcia, les llibertats i els drets humans.
El futur de la nostra nació no estarà
exempta de riscos ni tensions, però assumir-
los és el que s’espera d’una nació
adulta. Ningú de la comunitat internacional
acceptarà un Principat de Catalunya
que no assumeixi la seva part de compromís
en la defensa col•lectiva d’Occident.
La pròpia UE, de la que
Catalunya aspira a formar-
ne part, exigeix que
els seus membres es corresponsabilitzin
amb la
seva Política Comú de Seguretat
i Defensa (PCSD).
16
5
documents
CEEC
CEEC
Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya
Strategic Studies Center of Catalunya
Av. Gaudí, 13 1r 2a
08025 Barcelona
Tel. 93 454 97 02 - Fax 93 454 97 03
presidencia@ceec.cat

Empiezo a sospechar que esta gente se está drojando con el olor de sus propios pedos.
Si siguen por este camino, al final van a conseguir lo que parecía impensable: que alguien pierda la paciencia y venga a darnos de palos.