inadaptat susial
Madmaxista
Quan la patronal ens atura. El locaut de 1919/1920... al de 2017...
per negreverd
06 oct 2017
Quan la patronal ens atura. El locaut de 1919/1920... al de 2017... - Indymedia Barcelona
Hace unos días (el día 3) se nos pedía que “pactáramos” (be, nosotros no, que pactaran CCOO y UGT está claro) una “parada” con los patrones, el resultado ha sido que se ha producido un cierre patronal, sobre todo a la administración pública, pero también a cadenas de servicios y de grandes superficies (cómo por ejemplo *MERCADONA), donde las organizaciones sindicales *institucionalistes UGT y CCOO han llegado a “acuerdos parciales” con los empresarios, superpuesta a una huelga general convocada (anteriormente) por el mismo día, a pesar de la escasas de piquetes y de actuación autónoma no ha dejado de ser una huelga a muchos lugares.
A pesar de la distancia en el tiempo, en la situación y en el planteamiento, puede ser *interesant, cara a futuras movilizaciones, ver el que supone un *locaut (básicamente una arma patronal), especialmente uno de los *locauts más importantes en nuestra historia, el que ejecutó la patronal catalana para neutralizar la consecución (escasamente efectiva, de hecho todavía no es efectiva a muchos sectores) de las 8 horas y la pujanza de la organización de los trabajadores.
La huelga de la Canadiense es un hito a la historia del movimiento obrero, no sólo del catalán, sino mundial, fue un hecho que conmocionó, y mucho, a toda la clase obrera, pero mucho más todavía a todo el *empresariat español y catalán, y también a varias capas pequeño-burguesas que vieron en la fuerza del sindicalismo una amenaza a sus condiciones de vida, a menudo *míseres, pero aceptables por ellos. La narrativa épica, más o menos realista o más o menos exagerada, tapa otras hechos que marcaron el camino que trajo a la violencia social (básicamente violencia estatal/patronal) de la llamada época del “*pistolerisme”.
La patronal catalana (y la española) estaban decididas a no aplicar las 8 horas y tampoco toda la tímida legislación social promulgada antes y desprendido sobre el trabajo de los menores, el trabajo nocturnos... Pero sobre todo estaban decididas a acabar con el sindicalismo revolucionario que había hecho una demostración de fuerza que va *terroritzar a todos los muy pensantes (ricos o pobres, católicos o no... de derechas o “de izquierdas”, españolistas o “regionalistas, monárquicos o republicanos). Entre noviembre de 1919 y enero de 1920 los empresarios catalanes emprendieron un *locaut de 84 días, afectó a entre 150.000 y 300.000 trabajadores *barcelonesos y sus familias (400.000?, 500.000 personas?...). Se tiene que tener en cuenta que los trabajadores llegaban al más de noviembre con un mínimo de 40 días de huelga por la Canadiense, y un número indeterminado, según sector y empresa, de las huelgas posteriores por los presos y despedidos.
Seguramente muchos acumulaban más de 60 días sin cobrar, ya antes de empezar el *locaut. El pueblo de Barcelona, *subvertint las palabras del poder, cambió la palabrota inglesa “*locaut” por el huevo cocido... bemoles cocidos que faltaron a su mesa durante muchos días. Toda la burguesía catalana, grande o pequeña, se movilizó en contra de la organización obrera, desde la Liga Regionalista y la Mancomunidad de Cataluña, hasta la “sociedad civil”, los colegios profesionales, la Academia de Buenas Letras, la Académica de Jurisprudencia, la Universidad, el Círculo del Liceo, el *Eqüestre, el de Cazadores, el Real Círculo Artístico, la Sociedad Económica de Amigos del País, Acción Popular (organismo *eclesial de acción católica entre los obreros), lo Circulo de *Obreros San José, el Obispado, el Orfeón catalán, el Centro Excursionista de Cataluña... La misma Mancomunidad en una declaración de en Puig y Cadafalch y los presidentes de las diputaciones se lamentaban de que el gobierno del sido “permitía la proliferación de sociedades obreras” culpables del desorden. La patronal, la burguesía y también la pequeña burguesía (que formaba la milicia patronal, el *sometent), estuvieron durante todo este proceso trucando a la puerta del Capitán General y enviando memorándums pidiendo la eliminación de las organizaciones sindicales (de la CNT) y la formación de organizaciones verticales corporativas. Las asociaciones patronales, las de la “sociedad civil”, la Liga, el *sometent... recibieron el golpe de *Primo de Ribera con “esperanza”. Seguramente al encontrar que el gobierno militar no se limitaba al problema social, muchos de ellos, se trajeron una buena decepción.
A pesar del que se llama a la historiografía “oficial” el golpe de en *Primo fue muy acogido por los *benestants catalanes, el golpe fue principalmente contra la organización de la clase obrera y, sólo en segundo término y posteriormente, contra el catalanismo y el liberalismo, la miopía de la Liga la hizo *al·lucinar y pensar que los militares se limitarían a *matxacar las organizaciones obreras. Por el contrario, los trabajadores contaban con unas organizaciones agotadas, con las cajas de resistencia vacías (mientras a la caja de la Federación Empresarial habían 12 millones de pesetas de las de aquellos tiempos), la solidaridad fue, por una parte, entre ellos mismos, usando prácticas parecidas a las “ollas populares” de la crisis de Argentina, puestas en común de los escasos recursos alimentarios. Pero también tuvieron un gran pes los crédito que las cooperativas obreras dieron (y que desestabilizó las finanzas de muchas de ellas), o las de pequeños comerciantes, comerciantes que se arriesgaban al desempeño de las amenazas del la federación Patronal contra quienes daban crédito a los obreros, las amenazas se concretaban en boicot económico y violencia física, a pesar de esto algunos tenderos de los barrios obreros siguieron fiando a los trabajadores. El *Locaut contaba con el apoyo, no sólo de los burgueses catalanes, sino también del ejercido, el Gobierno Militar y el Gobierno Civil. Las tropas regulares, los Guardias Civiles, los Cuerpos de Orden Público, las policías paralelas del general *Arlegui, la milicia empresarial que en realidad era el *Sometent y los inicios de las bandas de pistoleros que acabaron constituyendo los Sindicatos Libres (originariamente de obediencia católica y fundado el mismo 1919) al servicio de la patronal. El objetivo de la patronal (y del conjunto de la burguesía) era eliminar la CNT, imponer una sindicación obligatoria por empresarios y trabajadores (sindicación corporativa *feixistitzant muy acogida, desde la *Union Monárquica Nacional hasta la Liga y el *mon empresarial y católico), el contrato individual de duración diaria entre trabajador y empresario (esto ahora mismo, prácticamente, pasa muchas veces, hemos retrocedido al que deseaban los empresarios de los años 20), en algunos casos estos contratos se recibían por correos y se devolvían por correos, para romper la solidaridad entre trabajadores. La patronal consiguió, al menos aparentemente, algunos de sus objetivos, muchos trabajadores se vieron obligados (humillados) a firmar sus contratos y a veces a afiliarse al “Sindicato Libre”, pero el que vino desprendido demostró que en realidad no habían conseguido nada, los trabajadores quizás bajaron la cabeza muchas veces, pero mantuvieron clandestinamente su apoyo a sus organizaciones y un rechazo sepultado a las organizaciones impuestas. Por otra parte miles de trabajadores fueron despedido en esta lucha, por ejemplo a la construcción fueron 5.000 los despedidos, 280 a *ASLAND, 272 a SIEMENS....
A los años 20 los trabajadores vivían mucho en el día, los salarios no daban para tener una almohada económica ahorrada, no poseían corderos patrimoniales... un año con un tercio de días sin cobrar era devastador por los trabajadores y sus familias, especialmente por los más vulnerables, niños, viejos, mujeres gestantes, enfermos... que se encontraron el diciembre y eneros de 1919/1920, sin alimento ni rescoldo al hogar. Durante el periodo del *locaut noviembre de 1919 hasta febrero de 1920, las temperaturas fueron bastante bajas, no hemos encontrado datos de Barcelona (seguro que han, quizás de la Real academia de Ciencias), pero según la *Vanguardia la mínima estaba alrededor de los 4º grados y en algunos días se bajó de los cero grados, al observatorio de Montserrat se llegó a -4º, en Girona la mínima por el periodo fue de -2,5º y en Madrid de -6,2º (esto si que era pobreza energética!!), la calefacción a los hogares obreros era mediante carbón, leña y quizás en algunas petróleo, combustibles que había que comprar. El impacto del frío y el hambre sobre los grupos vulnerables, ya debilitados por la carestía generada por las huelgas anteriores, es indudable. Sólo se han encontrado datos sobre la mortalidad entre los menores de un año, de nuevo pensamos que se podrían encontrar más, especialmente de niños y niñas más grandes. El 1919 murieron en Barcelona 2.222 menores de un año, el 1920 2.448 y el 1921 2.109... el 1920 tuvo una mortalidad de más o menos un 17% superior de la mortalidad de los años más cercanos... excepto el 2018, en que la mortalidad fue de 2.533 bebés muertos antes de cumplir el año de vida, 85 niños muertos más... con la diferencia de que el 1918 hubo una virulenta epidemia de gripe, la llamada “gripe española” que mató a millones de personas aquel año... Los patrones del *locaut tuvieron el mismo efecto que bichito de una de las epidemias de gripe más letales por los bebés de familias obreras, y habría que ver el impacto sobre niños de más de un año, sobre enfermos, sobre gente mayor... seguramente si se puedas hacer una evaluación de los efectos del *locaut sobre la salud y la mortalidad los resultados serían, como en el caso de los bebés, *esfereïdors. Y todavía hay quién se pregunta de donde vendía el repruebo de clase que se mostró el 1936??!!
------------------------------
(original, en català)
Fa uns dies (el dia 3) se’ns demanava que “pactéssim” (be, nosaltres no, que pactessin CCOO i UGT és clar) una “aturada” amb els patrons, el resultat ha estat que s’ha produït un tancament patronal, sobretot a l’administració pública, però també a cadenes de serveis i de grans superfícies (com per exemple MERCADONA), on les organitzacions sindicals institucionalistes UGT i CCOO han arribat a “acords parcials” amb els empresaris, superposada a una vaga general convocada (anteriorment) per el mateix dia, malgrat la escasses de piquets i d’actuació autònoma no ha deixat de ser una vaga a molts llocs.
Malgrat la distancia en el temps, en la situació i en el plantejament, pot ser interesant, cara a futures mobilitzacions, veure el que suposa un locaut (bàsicament una arma patronal), especialment un dels locauts més importants en la nostra història, el que va executar la patronal catalana per neutralitzar la consecució (escassament efectiva, de fet encara no és efectiva a molts sectors) de les 8 hores i la puixança de la organització dels treballadors.
La vaga de la Canadenca és una fita a la història del moviment obrer, no sols del català, sinó mundial, va ser un fet que va commocionar, i molt, a tota la classe obrera, però molt més encara a tot l’empresariat espanyol i català, i també a diverses capes petit-burgeses que van veure en la força del sindicalisme una amenaça a les seves condicions de vida, sovint míseres, però acceptables per ells.
La narrativa èpica, més o menys realista o més o menys exagerada, tapa altres fets que van marcar el camí que va portar a la violència social (bàsicament violència estatal/patronal) de la anomenada època del “pistolerisme”.
La patronal catalana (i la espanyola) estaven decidides a no aplicar les 8 hores i tampoc tota la tímida legislació social promulgada abans i desprès sobre el treball dels menors, el treball nocturns... Però sobretot estaven decidides a acabar amb el sindicalisme revolucionari que havia fet una demostració de força que va terroritzar a tots els ben pensants (rics o pobres, catòlics o no... de dretes o “d’esquerres”, espanyolistes o “regionalistes, monàrquics o republicans).
Entre novembre de 1919 i gener de 1920 els empresaris catalans van endegar un locaut de 84 dies, va afectar a entre 150.000 i 300.000 treballadors barcelonesos i les seves famílies (400.000?, 500.000 persones?...). S’ha de tenir en compte que els treballadors arribaven al més de novembre amb un mínim de 40 dies de vaga per la Canadenca, i un nombre indeterminat, segons sector i empresa, de les vagues posteriors per els presos i acomiadats. Segurament molts acumulaven més de 60 dies sense cobrar, ja abans de començar el locaut.
El poble de Barcelona, subvertint les paraules del poder, va canviar la paraulota anglesa “locaut” per l’ou cuit... ous cuits que van faltar a la seva taula durant molts dies.
Tota la burgesia catalana, gran o petita, es va mobilitzar en contra de la organització obrera, des de la Lliga Regionalista i la Mancomunitat de Catalunya, fins a la “societat civil”, els col·legis professionals, la Acadèmia de Bones Lletres, l’Acadèmica de Jurisprudència, la Universitat, el Cercle del Liceu, l’Eqüestre, el de Caçadors, el Reial Cercle Artístic, la Societat Econòmica d’Amics del País, Acció Popular (organisme eclesial d’acció catòlica entre els obrers), el Circulo de Obreros San José, el Bisbat, l’Orfeó català, el Centre Excursionista de Catalunya...
La mateixa Mancomunitat en una declaració d’en Puig i Cadafalch i els presidents de les diputacions es lamentaven de que el govern de l’estat “permetia la proliferació de societats obreres” culpables del desordre.
La patronal, la burgesia i també la petita burgesia (que formava la milícia patronal, el sometent), van estar durant tot aquest procés trucant a la porta del Capità General i enviant memoràndums demanant la eliminació de les organitzacions sindicals (de la CNT) i la formació de organitzacions verticals corporatives.
Les associacions patronals, les de la “societat civil”, la Lliga, el sometent... van rebre el cop de Primo de Ribera amb “esperança”. Segurament en trobar que el govern militar no es limitava al problema social, molts d’ells, es van portar una bona decepció. Malgrat el que es diu a la historiografia “oficial” el cop d’en Primo va ser ben acollit per els benestants catalans, el cop va ser principalment contra la organització de la classe obrera i, sols en segon terme i posteriorment, contra el catalanisme i el liberalisme, la miopia de la Lliga la va fer al·lucinar i pensar que els militars es limitarien a matxacar les organitzacions obreres.
Per contra, els treballadors contaven amb unes organitzacions esgotades, amb les caixes de resistència buides (mentre a la caixa de la Federació Empresarial hi havien 12 milions de pessetes de les d’aquells temps), la solidaritat va anar, per una part, entre ells mateixos, fent servir pràctiques semblants a les “olles populars” de la crisi d’Argentina, posades en comú dels escassos recursos alimentaris. Però també van tenir un gran pes els crèdit que les cooperatives obreres van donar (i que va desestabilitzar les finances de moltes d’elles), o les de petits comerciants, comerciants que s’arriscaven a l’acompliment de les amenaces del la federació Patronal contra els qui donaven crèdit als obrers, les amenaces es concretaven en boicot econòmic i violència física, malgrat això alguns botiguers dels barris obrers van seguir fiant als treballadors.
El Locaut contava amb el suport, no sols dels burgesos catalans, sinó també de l’exercit, el Govern Militar i el Govern Civil. Les tropes regulars, els Guàrdies Civils, els Cossos d’Ordre Públic, les policies paral·leles del general Arlegui, la milícia empresarial que en realitat era el Sometent i els inicis de les bandes de pistolers que van acabar constituint els Sindicats Lliures (originàriament d’obediència catòlica i fundat el mateix 1919) al servei de la patronal.
L’objectiu de la patronal (i del conjunt de la burgesia) era eliminar la CNT, imposar una sindicació obligatòria per empresaris i treballadors (sindicació corporativa feixistitzant ben acollida, des de la Union Monàrquica Nacional fins a la Lliga i el mon empresarial i catòlic), el contracte individual de durada diària entre treballador i empresari (això ara mateix, pràcticament, passa moltes vegades, hem retrocedit al que desitjaven els empresaris dels anys 20), en alguns casos aquests contractes es rebien per correus i es retornaven per correus, per trencar la solidaritat entre treballadors.
La patronal va aconseguir, al menys aparentment, alguns dels seus objectius, molts treballadors es van veure obligats (humiliats) a signar els seus contractes i a vegades a afiliar-se al “Sindicat Lliure”, però el que va venir desprès va demostrar que en realitat no havien aconseguit res, els treballadors potser van abaixar el cap moltes vegades, però van mantenir clandestinament el seu suport a les seves organitzacions i un rebuig soterrat a les organitzacions imposades. Per altra part milers de treballadors van ser acomiadat en aquesta lluita, per exemple a la construcció van ser 5.000 els acomiadats, 280 a ASLAND, 272 a SIEMENS....
Als anys 20 els treballadors vivien molt al dia, els salaris no donaven per tenir un coixí econòmic estalviat, no posseïen bens patrimonials... un any amb un terç de dies sense cobrar era devastador per els treballadors i les seves famílies, especialment per els més vulnerables, nens, vells, dones gestants, malalts... que es van trobar el desembre i geners de 1919/1920, sense aliment ni caliu a la llar.
Durant el període del locaut novembre de 1919 fins febrer de 1920, les temperatures van ser bastant baixes, no hem trobat dades de Barcelona (segur que n’hi han, potser de la Reial acadèmia de Ciències), però segons la Vanguardia la mínima estava al voltant dels 4º graus i en alguns dies es va baixar dels zero graus, a l’observatori de Montserrat es va arribar a -4º, a Girona la mínima per el període va ser de -2,5º i a Madrid de -6,2º (això si que era pobresa energètica!!), la calefacció a les llars obreres era mitjançant carbó, llenya i potser en algunes petroli, combustibles que calia comprar.
L’impacte del fred i la gana sobre els grups vulnerables, ja debilitats per la carestia generada per les vagues anteriors, és indubtable. Sols s’han trobat dades sobre la mortalitat entre els menors de un any, de nou pensem que se’n podrien trobar més, especialment de nens i nenes més grans.
El 1919 van morir a Barcelona 2.222 menors d’un any, el 1920 2.448 i el 1921 2.109... el 1920 va tenir una mortalitat de més o menys un 17% superior de la mortalitat dels anys més propers... excepte el 2018, en que la mortalitat va ser de 2.533 nadons morts abans d’acomplir l’any de vida, 85 nens morts més... amb la diferència de que el 1918 va haver una virulenta epidèmia de grip, la anomenada “grip espanyola” que va apiolar a milions de persones aquell any... Els patrons del locaut van tenir el mateix efecte que bichito d’una de les epidèmies de grip més letals per els nadons de famílies obreres, i caldria veure l’impacte sobre nens de més d’un any, sobre malalts, sobre gent gran... segurament si es pugues fer una avaluació dels efectes del locaut sobre la salut i la mortalitat els resultats serien, com en el cas dels bebès, esfereïdors.
I encara hi ha qui es pregunta d’on venia l’odi de classe que es va mostrar el 1936??!!
per negreverd
06 oct 2017
Quan la patronal ens atura. El locaut de 1919/1920... al de 2017... - Indymedia Barcelona
Hace unos días (el día 3) se nos pedía que “pactáramos” (be, nosotros no, que pactaran CCOO y UGT está claro) una “parada” con los patrones, el resultado ha sido que se ha producido un cierre patronal, sobre todo a la administración pública, pero también a cadenas de servicios y de grandes superficies (cómo por ejemplo *MERCADONA), donde las organizaciones sindicales *institucionalistes UGT y CCOO han llegado a “acuerdos parciales” con los empresarios, superpuesta a una huelga general convocada (anteriormente) por el mismo día, a pesar de la escasas de piquetes y de actuación autónoma no ha dejado de ser una huelga a muchos lugares.
A pesar de la distancia en el tiempo, en la situación y en el planteamiento, puede ser *interesant, cara a futuras movilizaciones, ver el que supone un *locaut (básicamente una arma patronal), especialmente uno de los *locauts más importantes en nuestra historia, el que ejecutó la patronal catalana para neutralizar la consecución (escasamente efectiva, de hecho todavía no es efectiva a muchos sectores) de las 8 horas y la pujanza de la organización de los trabajadores.
La huelga de la Canadiense es un hito a la historia del movimiento obrero, no sólo del catalán, sino mundial, fue un hecho que conmocionó, y mucho, a toda la clase obrera, pero mucho más todavía a todo el *empresariat español y catalán, y también a varias capas pequeño-burguesas que vieron en la fuerza del sindicalismo una amenaza a sus condiciones de vida, a menudo *míseres, pero aceptables por ellos. La narrativa épica, más o menos realista o más o menos exagerada, tapa otras hechos que marcaron el camino que trajo a la violencia social (básicamente violencia estatal/patronal) de la llamada época del “*pistolerisme”.
La patronal catalana (y la española) estaban decididas a no aplicar las 8 horas y tampoco toda la tímida legislación social promulgada antes y desprendido sobre el trabajo de los menores, el trabajo nocturnos... Pero sobre todo estaban decididas a acabar con el sindicalismo revolucionario que había hecho una demostración de fuerza que va *terroritzar a todos los muy pensantes (ricos o pobres, católicos o no... de derechas o “de izquierdas”, españolistas o “regionalistas, monárquicos o republicanos). Entre noviembre de 1919 y enero de 1920 los empresarios catalanes emprendieron un *locaut de 84 días, afectó a entre 150.000 y 300.000 trabajadores *barcelonesos y sus familias (400.000?, 500.000 personas?...). Se tiene que tener en cuenta que los trabajadores llegaban al más de noviembre con un mínimo de 40 días de huelga por la Canadiense, y un número indeterminado, según sector y empresa, de las huelgas posteriores por los presos y despedidos.
Seguramente muchos acumulaban más de 60 días sin cobrar, ya antes de empezar el *locaut. El pueblo de Barcelona, *subvertint las palabras del poder, cambió la palabrota inglesa “*locaut” por el huevo cocido... bemoles cocidos que faltaron a su mesa durante muchos días. Toda la burguesía catalana, grande o pequeña, se movilizó en contra de la organización obrera, desde la Liga Regionalista y la Mancomunidad de Cataluña, hasta la “sociedad civil”, los colegios profesionales, la Academia de Buenas Letras, la Académica de Jurisprudencia, la Universidad, el Círculo del Liceo, el *Eqüestre, el de Cazadores, el Real Círculo Artístico, la Sociedad Económica de Amigos del País, Acción Popular (organismo *eclesial de acción católica entre los obreros), lo Circulo de *Obreros San José, el Obispado, el Orfeón catalán, el Centro Excursionista de Cataluña... La misma Mancomunidad en una declaración de en Puig y Cadafalch y los presidentes de las diputaciones se lamentaban de que el gobierno del sido “permitía la proliferación de sociedades obreras” culpables del desorden. La patronal, la burguesía y también la pequeña burguesía (que formaba la milicia patronal, el *sometent), estuvieron durante todo este proceso trucando a la puerta del Capitán General y enviando memorándums pidiendo la eliminación de las organizaciones sindicales (de la CNT) y la formación de organizaciones verticales corporativas. Las asociaciones patronales, las de la “sociedad civil”, la Liga, el *sometent... recibieron el golpe de *Primo de Ribera con “esperanza”. Seguramente al encontrar que el gobierno militar no se limitaba al problema social, muchos de ellos, se trajeron una buena decepción.
A pesar del que se llama a la historiografía “oficial” el golpe de en *Primo fue muy acogido por los *benestants catalanes, el golpe fue principalmente contra la organización de la clase obrera y, sólo en segundo término y posteriormente, contra el catalanismo y el liberalismo, la miopía de la Liga la hizo *al·lucinar y pensar que los militares se limitarían a *matxacar las organizaciones obreras. Por el contrario, los trabajadores contaban con unas organizaciones agotadas, con las cajas de resistencia vacías (mientras a la caja de la Federación Empresarial habían 12 millones de pesetas de las de aquellos tiempos), la solidaridad fue, por una parte, entre ellos mismos, usando prácticas parecidas a las “ollas populares” de la crisis de Argentina, puestas en común de los escasos recursos alimentarios. Pero también tuvieron un gran pes los crédito que las cooperativas obreras dieron (y que desestabilizó las finanzas de muchas de ellas), o las de pequeños comerciantes, comerciantes que se arriesgaban al desempeño de las amenazas del la federación Patronal contra quienes daban crédito a los obreros, las amenazas se concretaban en boicot económico y violencia física, a pesar de esto algunos tenderos de los barrios obreros siguieron fiando a los trabajadores. El *Locaut contaba con el apoyo, no sólo de los burgueses catalanes, sino también del ejercido, el Gobierno Militar y el Gobierno Civil. Las tropas regulares, los Guardias Civiles, los Cuerpos de Orden Público, las policías paralelas del general *Arlegui, la milicia empresarial que en realidad era el *Sometent y los inicios de las bandas de pistoleros que acabaron constituyendo los Sindicatos Libres (originariamente de obediencia católica y fundado el mismo 1919) al servicio de la patronal. El objetivo de la patronal (y del conjunto de la burguesía) era eliminar la CNT, imponer una sindicación obligatoria por empresarios y trabajadores (sindicación corporativa *feixistitzant muy acogida, desde la *Union Monárquica Nacional hasta la Liga y el *mon empresarial y católico), el contrato individual de duración diaria entre trabajador y empresario (esto ahora mismo, prácticamente, pasa muchas veces, hemos retrocedido al que deseaban los empresarios de los años 20), en algunos casos estos contratos se recibían por correos y se devolvían por correos, para romper la solidaridad entre trabajadores. La patronal consiguió, al menos aparentemente, algunos de sus objetivos, muchos trabajadores se vieron obligados (humillados) a firmar sus contratos y a veces a afiliarse al “Sindicato Libre”, pero el que vino desprendido demostró que en realidad no habían conseguido nada, los trabajadores quizás bajaron la cabeza muchas veces, pero mantuvieron clandestinamente su apoyo a sus organizaciones y un rechazo sepultado a las organizaciones impuestas. Por otra parte miles de trabajadores fueron despedido en esta lucha, por ejemplo a la construcción fueron 5.000 los despedidos, 280 a *ASLAND, 272 a SIEMENS....
A los años 20 los trabajadores vivían mucho en el día, los salarios no daban para tener una almohada económica ahorrada, no poseían corderos patrimoniales... un año con un tercio de días sin cobrar era devastador por los trabajadores y sus familias, especialmente por los más vulnerables, niños, viejos, mujeres gestantes, enfermos... que se encontraron el diciembre y eneros de 1919/1920, sin alimento ni rescoldo al hogar. Durante el periodo del *locaut noviembre de 1919 hasta febrero de 1920, las temperaturas fueron bastante bajas, no hemos encontrado datos de Barcelona (seguro que han, quizás de la Real academia de Ciencias), pero según la *Vanguardia la mínima estaba alrededor de los 4º grados y en algunos días se bajó de los cero grados, al observatorio de Montserrat se llegó a -4º, en Girona la mínima por el periodo fue de -2,5º y en Madrid de -6,2º (esto si que era pobreza energética!!), la calefacción a los hogares obreros era mediante carbón, leña y quizás en algunas petróleo, combustibles que había que comprar. El impacto del frío y el hambre sobre los grupos vulnerables, ya debilitados por la carestía generada por las huelgas anteriores, es indudable. Sólo se han encontrado datos sobre la mortalidad entre los menores de un año, de nuevo pensamos que se podrían encontrar más, especialmente de niños y niñas más grandes. El 1919 murieron en Barcelona 2.222 menores de un año, el 1920 2.448 y el 1921 2.109... el 1920 tuvo una mortalidad de más o menos un 17% superior de la mortalidad de los años más cercanos... excepto el 2018, en que la mortalidad fue de 2.533 bebés muertos antes de cumplir el año de vida, 85 niños muertos más... con la diferencia de que el 1918 hubo una virulenta epidemia de gripe, la llamada “gripe española” que mató a millones de personas aquel año... Los patrones del *locaut tuvieron el mismo efecto que bichito de una de las epidemias de gripe más letales por los bebés de familias obreras, y habría que ver el impacto sobre niños de más de un año, sobre enfermos, sobre gente mayor... seguramente si se puedas hacer una evaluación de los efectos del *locaut sobre la salud y la mortalidad los resultados serían, como en el caso de los bebés, *esfereïdors. Y todavía hay quién se pregunta de donde vendía el repruebo de clase que se mostró el 1936??!!
------------------------------
(original, en català)
Fa uns dies (el dia 3) se’ns demanava que “pactéssim” (be, nosaltres no, que pactessin CCOO i UGT és clar) una “aturada” amb els patrons, el resultat ha estat que s’ha produït un tancament patronal, sobretot a l’administració pública, però també a cadenes de serveis i de grans superfícies (com per exemple MERCADONA), on les organitzacions sindicals institucionalistes UGT i CCOO han arribat a “acords parcials” amb els empresaris, superposada a una vaga general convocada (anteriorment) per el mateix dia, malgrat la escasses de piquets i d’actuació autònoma no ha deixat de ser una vaga a molts llocs.
Malgrat la distancia en el temps, en la situació i en el plantejament, pot ser interesant, cara a futures mobilitzacions, veure el que suposa un locaut (bàsicament una arma patronal), especialment un dels locauts més importants en la nostra història, el que va executar la patronal catalana per neutralitzar la consecució (escassament efectiva, de fet encara no és efectiva a molts sectors) de les 8 hores i la puixança de la organització dels treballadors.
La vaga de la Canadenca és una fita a la història del moviment obrer, no sols del català, sinó mundial, va ser un fet que va commocionar, i molt, a tota la classe obrera, però molt més encara a tot l’empresariat espanyol i català, i també a diverses capes petit-burgeses que van veure en la força del sindicalisme una amenaça a les seves condicions de vida, sovint míseres, però acceptables per ells.
La narrativa èpica, més o menys realista o més o menys exagerada, tapa altres fets que van marcar el camí que va portar a la violència social (bàsicament violència estatal/patronal) de la anomenada època del “pistolerisme”.
La patronal catalana (i la espanyola) estaven decidides a no aplicar les 8 hores i tampoc tota la tímida legislació social promulgada abans i desprès sobre el treball dels menors, el treball nocturns... Però sobretot estaven decidides a acabar amb el sindicalisme revolucionari que havia fet una demostració de força que va terroritzar a tots els ben pensants (rics o pobres, catòlics o no... de dretes o “d’esquerres”, espanyolistes o “regionalistes, monàrquics o republicans).
Entre novembre de 1919 i gener de 1920 els empresaris catalans van endegar un locaut de 84 dies, va afectar a entre 150.000 i 300.000 treballadors barcelonesos i les seves famílies (400.000?, 500.000 persones?...). S’ha de tenir en compte que els treballadors arribaven al més de novembre amb un mínim de 40 dies de vaga per la Canadenca, i un nombre indeterminat, segons sector i empresa, de les vagues posteriors per els presos i acomiadats. Segurament molts acumulaven més de 60 dies sense cobrar, ja abans de començar el locaut.
El poble de Barcelona, subvertint les paraules del poder, va canviar la paraulota anglesa “locaut” per l’ou cuit... ous cuits que van faltar a la seva taula durant molts dies.
Tota la burgesia catalana, gran o petita, es va mobilitzar en contra de la organització obrera, des de la Lliga Regionalista i la Mancomunitat de Catalunya, fins a la “societat civil”, els col·legis professionals, la Acadèmia de Bones Lletres, l’Acadèmica de Jurisprudència, la Universitat, el Cercle del Liceu, l’Eqüestre, el de Caçadors, el Reial Cercle Artístic, la Societat Econòmica d’Amics del País, Acció Popular (organisme eclesial d’acció catòlica entre els obrers), el Circulo de Obreros San José, el Bisbat, l’Orfeó català, el Centre Excursionista de Catalunya...
La mateixa Mancomunitat en una declaració d’en Puig i Cadafalch i els presidents de les diputacions es lamentaven de que el govern de l’estat “permetia la proliferació de societats obreres” culpables del desordre.
La patronal, la burgesia i també la petita burgesia (que formava la milícia patronal, el sometent), van estar durant tot aquest procés trucant a la porta del Capità General i enviant memoràndums demanant la eliminació de les organitzacions sindicals (de la CNT) i la formació de organitzacions verticals corporatives.
Les associacions patronals, les de la “societat civil”, la Lliga, el sometent... van rebre el cop de Primo de Ribera amb “esperança”. Segurament en trobar que el govern militar no es limitava al problema social, molts d’ells, es van portar una bona decepció. Malgrat el que es diu a la historiografia “oficial” el cop d’en Primo va ser ben acollit per els benestants catalans, el cop va ser principalment contra la organització de la classe obrera i, sols en segon terme i posteriorment, contra el catalanisme i el liberalisme, la miopia de la Lliga la va fer al·lucinar i pensar que els militars es limitarien a matxacar les organitzacions obreres.
Per contra, els treballadors contaven amb unes organitzacions esgotades, amb les caixes de resistència buides (mentre a la caixa de la Federació Empresarial hi havien 12 milions de pessetes de les d’aquells temps), la solidaritat va anar, per una part, entre ells mateixos, fent servir pràctiques semblants a les “olles populars” de la crisi d’Argentina, posades en comú dels escassos recursos alimentaris. Però també van tenir un gran pes els crèdit que les cooperatives obreres van donar (i que va desestabilitzar les finances de moltes d’elles), o les de petits comerciants, comerciants que s’arriscaven a l’acompliment de les amenaces del la federació Patronal contra els qui donaven crèdit als obrers, les amenaces es concretaven en boicot econòmic i violència física, malgrat això alguns botiguers dels barris obrers van seguir fiant als treballadors.
El Locaut contava amb el suport, no sols dels burgesos catalans, sinó també de l’exercit, el Govern Militar i el Govern Civil. Les tropes regulars, els Guàrdies Civils, els Cossos d’Ordre Públic, les policies paral·leles del general Arlegui, la milícia empresarial que en realitat era el Sometent i els inicis de les bandes de pistolers que van acabar constituint els Sindicats Lliures (originàriament d’obediència catòlica i fundat el mateix 1919) al servei de la patronal.
L’objectiu de la patronal (i del conjunt de la burgesia) era eliminar la CNT, imposar una sindicació obligatòria per empresaris i treballadors (sindicació corporativa feixistitzant ben acollida, des de la Union Monàrquica Nacional fins a la Lliga i el mon empresarial i catòlic), el contracte individual de durada diària entre treballador i empresari (això ara mateix, pràcticament, passa moltes vegades, hem retrocedit al que desitjaven els empresaris dels anys 20), en alguns casos aquests contractes es rebien per correus i es retornaven per correus, per trencar la solidaritat entre treballadors.
La patronal va aconseguir, al menys aparentment, alguns dels seus objectius, molts treballadors es van veure obligats (humiliats) a signar els seus contractes i a vegades a afiliar-se al “Sindicat Lliure”, però el que va venir desprès va demostrar que en realitat no havien aconseguit res, els treballadors potser van abaixar el cap moltes vegades, però van mantenir clandestinament el seu suport a les seves organitzacions i un rebuig soterrat a les organitzacions imposades. Per altra part milers de treballadors van ser acomiadat en aquesta lluita, per exemple a la construcció van ser 5.000 els acomiadats, 280 a ASLAND, 272 a SIEMENS....
Als anys 20 els treballadors vivien molt al dia, els salaris no donaven per tenir un coixí econòmic estalviat, no posseïen bens patrimonials... un any amb un terç de dies sense cobrar era devastador per els treballadors i les seves famílies, especialment per els més vulnerables, nens, vells, dones gestants, malalts... que es van trobar el desembre i geners de 1919/1920, sense aliment ni caliu a la llar.
Durant el període del locaut novembre de 1919 fins febrer de 1920, les temperatures van ser bastant baixes, no hem trobat dades de Barcelona (segur que n’hi han, potser de la Reial acadèmia de Ciències), però segons la Vanguardia la mínima estava al voltant dels 4º graus i en alguns dies es va baixar dels zero graus, a l’observatori de Montserrat es va arribar a -4º, a Girona la mínima per el període va ser de -2,5º i a Madrid de -6,2º (això si que era pobresa energètica!!), la calefacció a les llars obreres era mitjançant carbó, llenya i potser en algunes petroli, combustibles que calia comprar.
L’impacte del fred i la gana sobre els grups vulnerables, ja debilitats per la carestia generada per les vagues anteriors, és indubtable. Sols s’han trobat dades sobre la mortalitat entre els menors de un any, de nou pensem que se’n podrien trobar més, especialment de nens i nenes més grans.
El 1919 van morir a Barcelona 2.222 menors d’un any, el 1920 2.448 i el 1921 2.109... el 1920 va tenir una mortalitat de més o menys un 17% superior de la mortalitat dels anys més propers... excepte el 2018, en que la mortalitat va ser de 2.533 nadons morts abans d’acomplir l’any de vida, 85 nens morts més... amb la diferència de que el 1918 va haver una virulenta epidèmia de grip, la anomenada “grip espanyola” que va apiolar a milions de persones aquell any... Els patrons del locaut van tenir el mateix efecte que bichito d’una de les epidèmies de grip més letals per els nadons de famílies obreres, i caldria veure l’impacte sobre nens de més d’un any, sobre malalts, sobre gent gran... segurament si es pugues fer una avaluació dels efectes del locaut sobre la salut i la mortalitat els resultats serien, com en el cas dels bebès, esfereïdors.
I encara hi ha qui es pregunta d’on venia l’odi de classe que es va mostrar el 1936??!!
